En el seu llibre de memòries, Manresa-Mathausen-Gusen. Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat, el manresà Jacint Carrió i Vilaseca parla amb emoció de l’acte d’homenatge a Joaquim Amat i Piniella:

“L’arribada de la democràcia em va permetre reprendre de forma oberta el compromís adquirit en ser alliberat. Vaig tornar diverses vegades a Mathausen i a Gusen. L’any 1985, vaig deixar una llosa de marbre davant les restes del crematori de Gusen. Hi diu: “Als manresans morts per la llibertat a Gusen i a Mathausen. Els recordem familiars i amics”. Creia, i encara crec, que era important deixar un testimoni de la lluita que conciutadans nostres van fer en aquells camps de la mort.

En tornar d’aquell emotiu viatge, vaig poder viure un altre dels moments més importants de la meva vida: l’homenatge de la ciutat de Manresa a Joaquim Amat i Piniella, un homenatge que vaig voler estendre, amb les meves paraules i la meva presència, a tots aquells manresans morts als camps d’extermini. Era un reconeixement que se’ls devia, un deute cap a unes persones que havien perdut la vida lluitant per la llibertat. Hi vaig parlar emocionat però també profundament preocupat per l’esdevenidor.”

Intervenció de Jacint Carrió i Vilaseca

“Feia quaranta anys que esperava aquest moment. Vaig prometre als companys manresans de Gusen i Mathausen que, si tornava, explicaria la nostra deportació als seus familiars, amics i conciutadans. I és per això que avui és un dia especial per a mi, com voldria que també ho fos per a tots vosaltres. Per primera vegada, s’honra la memòria d’aquells que van marxar a defensar el país contra el feixisme i no varen tornar mai.

Qui eren aquells homes? La majoria, joves que creien fermament en uns ideals per a una vida millor. Van haver de marxar cap a l’exili per haver defensat la llibertat i allà van tornar a trobar-se enmig d’una gran guerra. Molts van caure en mans dels nazis que varen dur-los als camps de la mort.

Se n’ha parlat molt, d’aquests camps. I encara hi ha qui dubta si realment van existir. I tanmateix, per més que expliquem les barbaritats que vam patir-hi, cap paraula no és suficient per descriure’n l’horror. Com pot explicar-se la mort de tantes i tantes persones? Podem donar detalls sobre el quan, el com i l’on van morir, però cap perquè que assereni les respectives famílies.

Avui som aquí per retre homenatge a Joaquim Amat i Piniella, manresà que patí la deportació i es destacà en el seu afany per deixar testimoni d’aquell crim. És un símbol que aixopluga tots els altres conciutadans nostres que, com ell, van donar la vida per la llibertat i la democràcia. I hauria de ser també una lliçó que evités la repetició de la Història.

No em puc estar d’advertir-vos del perill que suposa el desinterès i la ignorància que avui corre pertot. Els fets del passat podrien tornar a repetir-se i aquesta és una possibilitat que hem de combatre amb totes les nostres forces. No podem permetre que el feixisme ens torni a arrabassar els nostres drets.

Visca la llibertat! Visca la Justícia Social!”