|
Opinions sobre Amat-Piniella |
|||||
Josep Maria Espinàs "Magnífico escritor que, después de tantas y tan injustas penalidades, no ha dejado de ser una de las más ponderadas y bondadosas personas que conocemos". (1963) "Amat-Piniella era un hombre que impresionaba por su calidad humana". (1974) "Todo se confabulaba para ver en Amat-Piniella una imagen trágica. Y, sin embargo, las veces que hablé con él –casi siempre en un bar, tomando una copa con Martí Farreras y algún otro amigo común- redescubría siempre algo muy parecido a lo que llamamos serenidad de espíritu: sonreía con discreción, hablaba con discreción, y tenía una exquisita voluntad de permanecer en segundo plano, como si quisiera borrar de sí mismo cualquier nota de protagonismo a que la bestialidad de la historia le había llevado. Nunca habó del tema. No puedo preciarme de haber sido amigo suyo, pero era evidente que tenía una profunda capacidad de afecto, y de su paso por los "Konzentration Lager" había salvado -o se había afirmado en ellos- una admirable elegancia moral". (1974) Maria Aurèlia Capmany "Era un hombre amable, discreto, con una sonrisa triste, que tenía muchas cosas que contar. Las contó con precisión y rigor, porque el contacto con el sufrimiento y la muerte no le había dejado rencor alguno, sino precisamente una inmensa piedad hacia el ser humano y el deseo ferviente que nadie pudiera organizar de nuevo un infierno como el que él había vivido?" (1974) "Por encima de todo, Joaquim Amat-Piniella fue un magnífico escritor que fue arrancado de su propia vocación por la urgencia de los hechos: voluntario en nuestra guerra civil, prisionero de los alemanes en la guerra mundial, internado en un campo de exterminio en concepto de apátrida. Allá a lo lejos, al otro extremo de su arriesgada y riquísima odisea, quedaba su iniciación a la literatura; artículos en la prensa de su ciudad natal, Manresa, y su primer libro Ombres al calidoscopi". (1974) Montserrat Roig "A ell, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida, dec l'existència d'Els catalans als camps nazis ... Fou precisament la seva vida, la idea que ell em donà d'en Pere Vives, de l'Arnal... les converses que tinguérem sobre altres coses, les obsessions compartides com Catalunya, el socialisme o la literatura, el que em portà a escriure aquest llibre". (Pròleg del llibre Els catalans als camps nazis. Edicions 62. Barcelona, 1977) "L'Amat era un home extraordinari. És de les poques persones que a mi realment m'ha impressionat, perquè cada vegada és més difícil trobar gent que vessi humanitat... Amb l'Amat hi havia alguna cosa de sorprenent, hi havia alguna força interior, que és el que em va fer anar-lo seguint i anar parlant amb ell". (Conferència celebrada a Manresa l'any 1974, arran de la mort de Joaquim Amat-Piniella) "Un home que va lluitar tota la vida per trobar el punt just entre l'esperança i l'escepticisme del derrotat". (Els catalans als camps nazis) "He conegut molts exdeportats catalans, hi he vist reaccions i actituds diverses davant de la deportació nazi i les seves romanalles, però foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del què havia significat l'infern nazi". (Els catalans als camps nazis) "Vaig conèixer l'Amat cap a finals de 1972 i aviat vaig comprendre el que havia significat la deportació. Mai no oblidaré la indefugible tristesa dels seus ulls, la seva voluntat de morir per segona vegada. I així va ésser: l'Amat va morir l'estiu de 1974 tot emportant-se amb ell una experiència que, per molt que en parlem, ens resulta intransferible". (1979) "Era un home silenciós, afable, carregat d'espatlles, miop, introvertit, d'aparença feble i d'una sensibilitat extrema, d'una sensibilitat que de ben segur el va fer patir molt. L'Amat havia nascut per a ésser escriptor. Però la mala sort, com li va passar a en Pere Vives i a tants d'altres, el va col·locar dins la categoria dels vençuts. Mai no he conegut ningú que suportés amb tanta fermesa i alhora ironia la derrota de la seva generació. D'això n'era molt conscient, l'Amat: tenia una lucidesa que gairebé feia mal. No va saber-se mentir, no es va il·lusionar per res. Va acceptar el fracàs dels qui havien pensat i actuat com ell amb una mena de fatalisme que, dins la seva gran humanitat, el feia més gran als ulls de tothom". (1974) "L'Amat Piniella era un home que escoltava molt i que, quan deia la seva, ho feia amb una gran precisió i amb un gran respecte. Tenia, però, una ardent consciència d'haver perdut tots els trens. Ell em va descriure com era en Pere Vives, un altre derrotat que no va poder suportar el gran escarni dels camps d'extermini nazis. Quan em parlava del seu amic, jo pensava en la joventut d'en Vives i de l'Amat, en la seva època, en aquell temps en què modelar el futur propi encara semblava possible. L'Amat Piniella va escollir un bàndol, a la guerra civil, perquè hi creia. "Encara que sabíem que no hi guanyaríem res personalment", m'havia dit una vegada. Però l'Amat Piniella hi va lluitar no per un canvi de forces polítiques, vull dir que no solament per això, sinó que l'Amat creia en una nova moral. I fou aquesta moral la que el va mantenir en vida després del 1939, durant els cinc sinistres anys al camp d'extermini de Mauthausen. Però encara va anar més lluny: no es tractava sols de sobreviure "físicament". Després de veure el rostre de la mort, dia darrera dia, l'Amat-Piniella es va proposar d'explicar-ho. I s'ho va proposar com a escriptor. Veia aquella realitat distorsionada i fantasmal en funció de la realitat literària que ell volia concebre. Així, un any després de l'alliberament del camp de Mauthausen, encara no retornat a Catalunya, va escriure K.L.Reich". (1974) "...sabem que ha mort un possible gran escriptor català. Un amic que, per dir-ho amb les mateixes paraules amb què ell s'havia referit a en Pere Vives, l'únic delicte que havia comès era desitjar un món millor". (1974) "(Amat-Piniella) pertanyia a una generació romàntica, generosa, amb una forta capacitat d'esperança, que participà en la lluita per dotar d'un futur Catalunya". (1985) "Ese posible gran escritor catalán pasó por tres fases de su vida: la primera fue el Amat-Piniella de la generación romántica, el que se alista voluntario a una guerra "sabiendo que no íbamos a ganar nada personalmente"; el segundo es el Amat-Piniella de Mauthausen, el infrahombre, y el tercero es el hombre que tiene que desistir a la fuerza de sus esperanzas, de sus propósitos, de sus intenciones y regresar a una tierra que no le ayudará a olvidar". (1974) Jacint Carrió (Manresà, amic d'Amat-Piniella, supervivent també de Mauthausen. Autor del llibre Manresa-Mauthausen-Gusen. Deportació i retorn d'un home compromès amb la llibertat) "Era un home bondadós, d'una gran personalitat, gens amant de crits ni sorolls, incapaç d'aixecar la mà contra ningú, però sí valent a l'hora de parlar i escriure perquè es fessin les coses ben fetes. Quan va arribar a Mauthausen recordo que va dir-nos: "He trobat la gent d'aquí molt apagada. Ja sé que esteu en un lloc cru i difícil com ningú de fora no pot imaginar, però cal reaccionar. Mireu, aquests darrers dies he escoltat les emissores estrangeres i han dit que De Gaulle refà l'exèrcit francès a Anglaterra, que els aliats es reorganitzen i que no tenen res perdut. Us asseguro que els alemanys tenen la guerra perduda i podrem tornar a casa". Aquestes paraules les va dir amb tanta convicció que varen córrer per tot el camp i aquell dia va ser el millor suplement de menjar que podíem tenir. L'Amat-Piniella ens va refer la moral a tots. L'Amat-Piniella és un símbol dels deportats. Ell va tenir prou capacitat i valentia per dir en ple camp allò que pensava, tot i que podia ser castigat amb la mort; va tenir prou esperança i energia per animar-nos a tots en els moments més difícils. També va ser el primer de Catalunya i d'Espanya que va publicar un llibre sobre la deportació, malgrat tots els inconvenients i amenaces... Amat-Piniella va ser un excel·lent company i treballà sempre per la llibertat, la democràcia i la Justícia Social. Llàstima que ens deixés tan aviat". (1985) Ferran Planes "Amat-Piniella tenia una gran sensibilitat humana i una sensibilitat artística -que va desembocar cap a la literatura- francament admirable i francament selecte. Era un home fins a un cert punt introvertit, elegant en la seva expressió, culte, no era un home retòric, quan deia una cosa la deia finament, suaument i sense cridar... Però al mateix temps aquesta inquietud artística i literària el portava cap a una altra mena d'inquietud, d'interès cap els altres". (Conferència celebrada a Manresa l'any 1974, arran de la mort de Joaquim Amat-Piniella) "Amat-Piniella ha mort als 60 anys, però va començar a morir a Mauthausen. Perquè va sortir d'allà ferit físicament i moralment. O sigui, que hi havia un pòsit dins seu inesborrable per a un home que ha hagut de viure cinc anys en un cap d'extermini. Per més esforços que fes, no podia esborrar aquells cincs anys de la seva vida i va començar una època decadent i es va refugiar en una mena de fatalisme, d'escepticisme. Deu anys enrera parlaves amb l'Amat de qualsevol fet social, polític, literari, crític i ell responia d'una forma vibrant. Últimament, jo i altres amics notàvem que cada vegada s'anava desinteressant més de coses que abans l'interessaven molt. I és perquè dintre seu hi havia alguna cosa que pouava física i psíquicament, que l'anava aniquilant d'una forma paulatina, vestigi de Mauthausen, perquè sinó no era normal". (Conferència celebrada a Manresa l'any 1974, arran de la mort de Joaquim Amat-Piniella) "... todos los que hemos convivido con él, desde su regreso a Cataluña, sabemos que jamás, ni en momentos aciagos, tuvo el menor desplante ni salió de sus labios palabra alguna de crispación o de queja. Envolvía su conducta con un deje de blanda ironía por donde se cribaba casi imperceptiblemente el trasfondo de su desgraciada vida. Pero eso, sólo sus íntimos podíamos divisarlo. De todo ello, de su innato buen gusto y de su poderoso instinto de escritor, se derivaba un pulcro estilo literario totalmente inmerso, además en las técnicas descriptivas modernas". (1974) Joaquim Ferrer "Amat-Piniella salvà la vida, però quan el vaig conèixer, a mitjans dels anys seixanta, tot i que tenia uns cinquanta anys n'aparentava molts més, i recordo com si l'hagués vist avui el seu esguard profund, que reflectia l'horror i les penalitats que havia patit". (1998) Alfred Badia "Fou l'home que sabé rememorar amb hàbil i serena objectivitat un moment tan cruel de la història de les guerres d'intrasegle... Fou, encara, un home infrangiblement fidel a les seves idees, un notable amic dels seus amics, gran lector i conversador discretíssim". (1974) Miquel Dolç "Fueron Joaquim Amat-Piniella (K.L.Reich) i Aurora Bertrana (Entre dos silencis) los que figuraron entre los primeros novelistas europeos –y mundiales- que denunciaron las inconcebibles atrocidades de los nazis, conocidas directamente por ambos, en sectores distintos, como consecuencia de circunstancias personales, cuando el mundo no sabía aún nada en concreto, fuera de los rumores, sobre el tema, uno de los más vergonzosos de la historia humana". (1974) David Serrano "Joaquim Amat-Piniella, republicà i lliurepensador, reuneix a la perfecció la síntesi entre denuncia i literatura?". (2002) Jordi García-Soler "L'home dels ulls tristos. Així en deia jo, de petit, d'un amic del meu pare a qui veia sovint a casa. Fins que un dia vaig poder llegir un llibre seu. Llavors vaig descobrir les profundes raons de la tristesa dels ulls d'aquell home llegint una de les millors novel·les catalanes contemporànies, el relat de les seves vivències al camp nazi d'extermini de Mauthausen". (2001) Jordi Planes "La seva vida poc falaguera il·lustra una vegada més la d'una generació que cregué en una societat lliure i justa i que hagué d'enfrontar-se de ben jove amb la inintel·ligència de la força bruta amb les soles armes de la raó". (1974) Ambrosi Carrión "Joaquim Amat-Piniella és un deportat que ha compartit i ha sofert totes les tortures físiques i morals dels camps d'extermini. I de tot aquest cúmul d'horrors n'ha sortit un escriptor català de primer ordre, portant amb el seu llibre K.L.Reich un vent de purificació, de veritat, escombrant prejudicis, hipocresies i tòpics que malmeten les lletres nostres. Ens ha fet sentir la ferida espantosa que obriren uns monstres en la carn i l'esperit dels homes, monstres que encara ens amenacen". (1965) Comissió organitzadora de l'homenatge a Joaquim Amat-Piniella (Manresa, maig del 1985) "Quan fou alliberat (dels camps nazis), Amat-Piniella ja no era el mateix d'abans. Als camps d'Hitler havia deixat part de la seva vida. I això no era tot: en retornar a la pàtria, l'esperava de nou el feixisme, un feixisme repressor de la cultura i de la llibertat del seu poble. Com si no n'hi hagués hagut prou amb un destí cruel que li havia arrabassat la seva joventut, Amat-Piniella va haver de viure fins al final de la seva vida -agost de 1974- marginat i silenciat". |
|||||
| tornar a dalt | anar a la portada |