Amat-Piniella i Montserrat Roig


Una relació d'afecte i admiració mutus

DOCUMENT SONOR: Montserrat Roig parla de Joaquim Amat-Piniella i de K.L.Reich. La veu de l'escriptora en una conferència celebrada a Manresa l'any 1974.

Transcripció del testimoni de l'estada de Joaquim Amat-Piniella a Mauthausen, explicat a Montserrat Roig.

Altres opinions de Montserrat Roig sobre Joaquim Amat-Piniella

Altres opinions de Montserrat Roig sobre K.L.Reich

Participació de Montserrat Roig en els homenatges a Amat-Piniella celebrats a Manresa el 1974 i el 1985

Correspondència entre Montserrat Roig i Amat-Piniella






Una relació d'afecte i admiració mutus

L'escriptora Montserrat Roig va mantenir una estreta relació amb el manresà Joaquim Amat-Piniella d’ençà que el va conèixer, tres anys abans de la mort d’aquest. La coneixença d’Amat-Piniella i la seva obra van ser tan decisius per a Montserrat Roig que, segons afirma ella mateixa, va ser la novel·la de l’autor manresà, K.L.Reich, la que li va obrir un món, el de la presència de catalans als camps nazis, que ella ignorava per complet. Un món, tanmateix, del qual n’acabaria essent tota una experta, com ho va demostrar en la seva gran obra Els catalans als camps nazis, editada el 1977, que precisament està dedicada a Amat-Piniella i que recull bona part de les vivències que el manresà va sofrir al camp. En el seu pròleg, Montserrat Roig escriu que deu l’existència del llibre “a Amat-Piniella, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida…”

Poques setmanes després de la mort d'Amat-Piniella, el 1974, Montserrat Roig recordava l'escriptor manresà amb aquestes paraules:

“L’Amat era un home extraordinari. És de les poques persones que a mi realment m’ha impressionat, perquè cada vegada és més difícil trobar gent que vessi humanitat… Amb l’Amat hi havia alguna cosa de sorprenent, hi havia alguna força interior, que és el que em va fer anar-lo seguint i anar parlant amb ell”.

Aquestes i d’altres paraules de la Montserrat Roig, pronunciades en una conferència celebrada a Manresa, les podeu escoltar en el següent document sonor:


DOCUMENT SONOR: Montserrat Roig parla de Joaquim Amat-Piniella. La veu de l'escriptora en una conferència celebrada a Manresa l'any 1974. (Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Montserrat Roig)

Fragments


Sobre Joaquim Amat-Piniella (35"):
" ... L'Amat era un home extraordinari. És de les poques persones que a mi realment m'han impressionat ..."

Sobre la novel·la K.L.Reich (3'37"):
" ... Intenta objectivitzar-ho al màxim, fins a l'extrem de què en fa una novel·la èpica ..."

Sobre els camps d'extermini nazi (2'13")
" ... Tot estava organitzat per a degradar l'home ..."

Sobre l'obsessió pel menjar (00'30"')
" ... La fam és converteix en el més important ..."

Sobre Pere Vives, amic íntim d'Amat-Piniella (00'55'')
" ... Qui podia sobreviure a tot allò?"

Sobre la vida dels deportats (1'30")
" ... Si no s'ha estat en un camp és impossible fer-se'n una idea ..."




Transcripció del testimoni de l'estada de Joaquim Amat-Piniella a Mauthausen, explicat a Montserrat Roig.


A l'apartat "Opinions sobre Amat-Piniella" d'aquest web podeu trobar, entre d'altres, alguns dels comentaris que Montserrat Roig va escriure o pronunciar sobre l'il·lustre manresà.


"A l'apartat "Opinions sobre K.L.Reich", també es pot llegir què n'opinava Montserrat Roig, de la famosa novel·la d'Amat-Piniella.


Amb el coneixement que tenia de l'Amat, no és estrany que Montserrat Roig fos convidada a Manresa en dues ocasions (el mateix 1974 i el 1985) a participar en sengles actes d'homenatge a Amat-Piniella.



Correspondència entre Montserrat Roig i Amat-Piniella

Tot seguit, es reprodueixen dues cartes que es van trametre Montserrat Roig i Joaquim Amat-Piniella l'any 1973 i que constitueixen dos testimonis de gran interès:




Transcripció de la carta de Montserrat Roig a Joaquim Amat-Piniella

Barcelona, 26 de febrer de 1973

Estimat Amat-Piniella:

He tardat moltíssim a contestar-li la carta però és que darrerament he anat molt atrafegada per a guanyar-me la vida després d'aquest mes passat a París. En tornar, me n'he adonat que aquesta "dissortada" cada cop ho és més, l'ambient està molt tètric, angoixant. Sembla, el nostre país, un peix que bleixa desesperadament fora de l'aigua...

Bé, no vull fer literatura barata!!!

Vaig llegir de seguida la seva crítica sobre la meva novel·la. Em vaig emocionar molt. Però vaig trobar molt injustes les seves (perdó, teves) paraules sobre aquest sentiment de culpabilitat que en va treure com a generació. Per què sentir-se'n culpable? Va fer una guerra i la vau perdre, d'acord., però els culpables són els qui van vèncer, no vosaltres. Vosaltres ho heu perdut tot. Nosaltres tenim una defensa: analitzar el nostre passat per a fer un present o un futur, una mica millor. Vosaltres vau lluitar amb l'esperança que construíeu aquest món millor que volem nosaltres. Així ho has dit tu mateix moltes vegades parlant d'en Vives. Sinó, per què vau anar al front? Per què us vau desterrar? Per què vau mantenir-vos amb la moral forta davant de l'allau disgregador que representava el nazisme? No, no i no. I perdona que em surtin aquests seguits de no. No hi estic d'acord. La meva generació no és millor ni pitjor que la vostra. Potser una mica més desil·lusionada de quan vosaltres éreu joves, d'acord, però fixa't bé que encara hi ha molts punts en comú entre nosaltres. I aquest vincle no ens ve donat ni per l'edat ni pel país on hem nascut. Sinó perquè tu, vulgues o no, tampoc no t'agrada aquest món que t'ha tocat de viure. I voldries transformar-lo.

Rep una abraçada ben forta

M'agradaria fer una llarga assentada amb tu i en Planes. Podríem?


Transcripció de la carta de Joaquim Amat-Piniella a Montserrat Roig

Barcelona, 6 març 1973

Benvolguda Montserrat:

L'afecte que promou la teva lletra del 26 del mes passat m'ha "touché". Qui ho deia que joves i vells no es podien entendre? El que cal és desitjar-ho. Tanmateix, no estic d'acord amb la teva exculpació, si bé l'agraeixo.
Entenc que la nostra culpa generacional és haver fet més cas del cor que del cervell. En política, l'infern està empedrat de bones intencions i aquest va ser el nostre error. En una paraula: ho vam perdre tot, però per totxos. El fet que després purguéssim el nostre error no és excusa. I no és pas que cregui ara que ens havíem de carregar mitja humanitat. D'acord que nosaltres no podíem utilitzar els mateixos mètodes de l'enemic, però sí que en política cal disposar de tots els registres, com per tocar l'orgue i saber-los utilitzar amb oportunitat. Si no ho vam saber fer és per una incapacitat que jo crec culpable. Diràs que tot això és parlar per parlar i que no podem fer marxa enrera, però potser val la pena que ens fem l'autocrítica davant dels que, essent joves com tu, poden aprofitar la lliçó que ens van propinar a nosaltres i de la qual encara ens ressentim tots. Hi ha molts punts comuns entre vosaltres i nosaltres, i això és encoratjador, però que la feblesa i la bona fe no us faci a vosaltres el mal que ens van fer a nosaltres. Cor, sí, però al fons del tot com un més dels aliments per a les arrels de l'acció política, un entre molts d'altres.

Espero que ara estarem més d'acord i no diràs tants "no" seguits. D'altra banda, uns "no" que m'han fet content, per què negar-ho?

No veig en Planes gaire sovint, però penso trucar-lo un dia d'aquests i veure de concertar una entrevista amb tu. Ell m'ho agrairà, n'estic segur, i a mi em plaurà molt de tornar-te a veure

Afectuosament,


tornar a dalt anar a la portada