La família
Amat-Piniella conservava 6 targes postals, escrites entre
labril del 1943 i lagost del 1944, que Joaquim
Amat-Piniella va escriure i enviar a la seva esposa, Maria
Llaveries, des del camp de concentració de Mathausen.
Aquesta material ha estat donat recentment per la família
a la ciutat de Manresa i forma part del fons Joaquim Amat-Piniella
de lArxiu Històric Comarcal de Manresa.
El règim de correspondència establert per als
presoners del camp dextermini de Mathausen era absolutament
estricte. Tal com sindica en alemany i castellà
a les targes, els presoners només podien escriure als
seus familiars una vegada cada sis setmanes i el rebut de
recepció de la resposta. Per a escriure només
podien usar aquest tipus de targes, només podien parlar
de temes personals i familiars i no escriure més de
25 paraules.
A continuació es publiquen lanvers i el revers
de cadascuna de les targes conservades. Per facilitar la lectura
del text que Amat va escriure en llapis, shi adjunta
la corresponent transcripció.
| 18-4-1943
|
|
| |
|
En mi silencio tu
voz me hará soñar. Lo necesito. Escribe
extensa frecuentemente. Recibo algunas cartas. Cómo
está madre. Yo bien. Saludos. Siempre tuyo. Joaquim
|
10-6-1943 |
|
| |
|
|
Proyectos tuyos y
Carmen carta 30 marzo desorientados. Realidad frecuentemente
contraria apariencias. Pedro le reunieron con su padre:
bien. ¡Llovió dia aniversario! Recuerdo,
cariño. Joaquim
|
20-7-1943
|
|
| |
|
Recibidas sólo
4 cartas tuyas. Sé no es culpa tuya. Mi imaginación
las recibe a todas horas con todo el cariño que
tu puedas darles. Joaquim
|
| 13-3-1944 |
|
| |
|
Costumbre de tus
cartas me acerca a ti. Las deseo extensas, frecuentes;
de ellas vive mi espíritu. Háblame mucho
de ti. Recibí bien paquete Beltrán. Cariño
de Joaquim
|
| 20-4-1944 |
|
| |
|
¡Cinco años!
Envejezco mientras recuerdos permanecen frescos. ¿Podremos
reinstalarnos pronto en ese mundo siempre joven?
Segundo Arnau. Aviñó 59, Tarrasa. Informará
envío paquetes. Hijo conmigo. Joaquim
|
| 4-8-1944 |
|
| |
|
Muy pocas de tus
cartas me llegan. Me disgusta, pero hallo un consuelo
pensando que cada vez es más endeble el muro que
nos separa. Joaquim
|