|
|
Selecció d'algunes opinions expressades per Joaquim Amat-Piniella sobre temes o conceptes diversos.
De l'època de la República (1931-1936)
La República
"D'ençà que hi ha República a Espanya, d'ençà que Catalunya ha aconseguit la seva emancipació dintre el territori espanyol, sembla que hagi desaparegut del món aquell pessimisme foll, aquell malestar que duia implícit el règim liquidat. Fins fa l'efecte que la Naturalesa és més bella, que els arbres han adquirit un verd primaveral més repujat i límpid que altres vegades, que el cel està ja net d'aquells núvols foscos de les hores d'incertitud i d'angoixa. En fi, sembla que tot l'existent ha adquirit uns matisos nous i unes inèdites belleses". (Abril del 1931)
"He pensat en una Catalunya lliure, amb tots els drets i prerrogatives que corresponen a la seva personalitat, amb un idioma reconegut universalment, amb la possessió de tots aquells tòpics, abans armes inofensives contra l'absolutisme d'un monarca, i ara, convertits en aurèoles per a la República federal espanyola...". (Abril del 1931)
"... És amb fonament de causa i no pas per cercar la paradoxa retòrica, que podem afirmar que el 16 de febrer ha estat un segon 14 d'abril. Remarqui's que diem segon. Això és, que els homes que han triomfat van empesos per la força de la majoria dels ciutadans, igualment que l'any 1931, però a més porten a l'esquena el bagatge profitós de la lliçó pasada. Les esquerres tenen uns deures envers la massa de l'opinió que els segueix, el compliment dels quals els és ineludible. El primer d'ells és, indubtablement, menar la tasca del govern cap a una estricta observança dels punts exposats en el programa del Front Popular, que els serví de bandera electoral. El segon és evitar d'una manera absoluta la recaiguda en els errors, en les desavinences intestines, en els personalismes, que durant el primer bienni conduïren a la desfeta de l'obra republicana, portada a cap per les constituents...
... La missió de les Esquerres és, doncs, delicada i transcendental. De la seva obra de govern depenen tot l'esdevenidor i la grandesa de la República. Però, nosaltres, d'aquest segon 14 d'abril, més que una temença o un recel, n'extreiem l'esperança viva de veure convertits en realitats aquells anhels sublims que, per segona vegada, han pogut aixecar tot un gran poble".
(Paràgrafs d'un article referent a les eleccions del 16 de febrer del 1936, que produïren la victòria del Front d'Esquerres. "El Dia", 11 d'abril del 1936)
L'Estatut d'Autonomia
"Un Estatut de Catalunya que no ens donés facultats per a poder disposar de la hisenda amb lamplitud necessària, no tindria cap raó d'ésser; un Estatut que no ens donés un màximum de facultats per a poder desenvolupar una intensa tasca d'aixecament cultural dintre el nostre país, seria un organisme mancat de vida intel·lectual, seria un cos mort....
... ¿És que tal vegada no és sobirana i democràtica la voluntat de tot Catalunya en pes? ¿Per què el futur de Catalunya ha d'estar precisament supeditat, en un nivell d'inferioritat, al que vulguin acordar una colla de senyors completament estranys a les realitats de la nostra vida interna?...
... Nosaltres únicament arribarem a creure que és possible una entesa entre el nostre país i Espanya, en el cas que aquesta vulgui contribuir a resoldre el nostre plet d'una manera veritablement democràtica. No pas enfrontant dos pobles i fent triomfar el d'una força més gran, sinó reconeixent i sancionant favorablement la voluntat unànime del que la tingui, encara que sigui el petit, i prescindint de petiteses i de pretextos ridículs i baixos de sostre. Podrà, en tot cas, donar un consell d'amic o de germà, però mai atribuir-se un rol de pare ferreny i despòtic, o de tutor perdona-vides".
(Fragments d'un article publicat a 'El Dia', el maig del 1932, quan era a punt de discutir-se l'Estatut al Congrés dels Diputats)
Nacionalisme
"Cal catalanitzar-nos, és cert. Però catalanitzar-nos, no per a justificar l'autonomia, que ens ha reconegut la República, no per a donar-li un contingut, sinó ans bé, per a donar una base a una ulterior millora en el nostre Estatut fins arribar a aquell ideal d'una Catalunya ben lliure de tuteles i de controls.
Els veritables catalanistes, els que senten el nacionalisme (nacionalisme reivindicatori d'allò que ens pertany, universalista, federatiu, sense gota d'imperialisme ni d'esperit bèl·lic), els que són patriotes, no poden sentir-se satisfets amb l'Estatut actual, que tirant enllà, no passa d'ésser un sinònim de descentralització minimalista; ningú no podrà dir que sigui una reconeixença de totes les qualitats nacionals de Catalunya. Per això mateix cal anar més lluny, cal treballar "Catalunya endins" per significar que no ens adormim en la via del nostre exponent de llibertat, que el nostre poble no claudica del seu esperit, que, jove com és, no s'espanta davant dels seus enemics, que envesteix, quan convé, i que té aquella prudència que li atorguen les seves tradicions i la seva idiosincràsia".
"Catalunya té dret a totes les prerrogatives de llibertat, com a nació que és. I tots els bons catalans han de bregar per a obtenir-ne la totalitat, sempre amb els ulls fits a aquella "unitat super nacional" que diu Rovira i Virgili. Un català que faltés a aquest deure transcendentalíssim i oblidés apàticament els ideals als quals es deu seria deixar-se davallar en tot allò que el suprem interès patriòtic espera del seu esforç i de la seva voluntat".
"El que cal evitar, però, és que el nostre fervent republicanisme signifiqui un apaivagament dels nostres sentiments nacionals. Hem d'ésser insubornablement republicans, més que per cap altra cosa, perquè és dintre la legalitat republicana que podrem veure acomplertes les nostres aspiracions".
"Els catalans nacionals, que no podem ésser més que republicans a ultrança, ens devem a Catalunya abans que ningú més".
(Fragments d'un article publicat al diari "El Dia", l'abril del 1933)
Llengua catalana
"... L'orientació que ha de prendre el catalanisme és "Catalunya endins", com diria un soci d'Acció Catalana, perquè únicament així, fomentant la cultura catalana, influint prop dels comerciants, industrials perquè catalanitzin els seus rètols, fent que els empleats dels serveis públics –buròcrates i semiburòcrates- sàpiguen el català i treballant perquè tothom qui sigui de Catalunya només reconegui com a seva la llengua de Prat de la Riba, farem veritable tasca de catalanització".
"Hem d'establir dintre casa nostra la supremacia de la llengua vernacle, i consti, però, que diem supremacia i no exclusivisme perquè aquest és sempre oposat a l'esperit internacionalista que ha de proclamar un poble jove...".
(Fragments d'un article publicat a "El Dia", el juny del 1931, poc després de l'aprovació del decret del bilingüisme)
Modernitat
"Dir avui dia, que cal modernitzar-se, ja no espanta a ningú. Tothom coincideix en afirmar que la faç del món ha canviat, que la guerra del 14-18 ha fet trontollar concepcions arcaiques i que el que s'oposi a la marxa progressiva de les coses ha de veure's forçosament avassallat pels corrents renovadors". (1932)
Art
"...un art nou solament pot ésser comprès per homes nous". (1932)
Jazz
"Creiem que el jazz ha obert camins inexplorats, continents d'un tresor musical immens i que renegar-ne en absolut és adoptar una posició regressiva i covarda. Però creiem també que és un suïcidi i una negació l'acceptar sense sospesar-ho tot el que porta al damunt l'etiqueta de jazz". (1933)
"Per a nosaltres l'únic que compta (amb el jazz) és allò que enclou una indomptable personalitat i la valor expressiva, trepidant de ritme, d'una intensitat i una emoció autèntiques. Ens agrada el jazz primitiu, ardent; no pas aquell ple de sensibleria i destinat a les solterones cursis". (1933)
Manresa
"Manresa, si bé és cert que no és encara una realització de tot allò que tenim dret a esperar-ne, ha donat un gran pas, d'uns anys ençà, en el camí del seu embelliment exterior. No parlem ja dels seus edificis ben importants, dels seus carrers presentables, de l'animació que per no res els omple, etc. Ens referim exclusivament al bon gust que va obrint-se pas entre els nostres comerciants de les vies cèntriques. S'estan esgotant a passos agegantats aquells establiments comercials encofurnats i llòbregs. Cada dia són més els locals que, en virtut d'unes reformes oportunes, van consolidant el nostre prestigi de ciutat ben endreçada.
Això ha de satisfer-nos i estimular-nos alhora. Que vingui aviat el moment que es realitzi aquell somni d'autèntic manresanisme, d'un equilibri, d'una harmonia, entre la substància i la forma. Que la façana no desmereixi del què conté l'edifici". (1935)
(Fragments de l'article d'Amat-Piniella "L'embelliment de Manresa", publicat al llibre 1935, de l'editorial Hermes)
Festa Major de Manresa
"... La Festa Major 1931 serà gairebé igual que la 1930, que la de 1929, que totes les que vindran en el curs dels segles. La gent forastera s'estarà uns dies a Manresa i dirà que s'ha divertit molt. Haurà anat a veure i a atabalar-se amb les tronades, haurà ballat totes les sardanes possibles, haurà dit uns quants "ais" al castell de foc, haurà vist teatre a un preu més alt que de costum, haurà dansat amb tots els joves galans i afavorits de la comarca, haurà conegut tanta gent que durant unes quantes nits somniarà manresans i podrà dir que els ciutadans del Cardener són molt bèl·lics, que hi ha molt esperit d'espectacularitat, que són molt aficionats a la ràdio i als altaveus cridaners i que anar a Manresa un any és el mateix que voler-hi tornar els anys següents i desesperar-se per no haver-hi anat els anys anteriors.
No cal dir com ens satisfà tot això als que tenim un viu esperit de manresanisme...'. (1931)
Després del 1939
Present i futur de Catalunya
"És llàstima que sigui tan difícil dir per carta tot el que podríem dir cara a cara. Perquè, encara que a primera vista tot sembli una bassa d'oli, la veritat és que hi ha moltes coses de què parlar, potser amb mal humor, potser amb la desesperació de qui fa més de vint-i-cinc anys que se sent en la impotència, però també amb les satisfaccions de tenir la raó i de no sentir-se sol del tot". (Esborrany d'una carta a Fèlix Cucurull, 18-9-1964)
"Després dels agradables i emotius dies d'estada a París i amb ganes d'haver-m'hi quedat per sempre, he reprès la vida d'aquí, monòtona i gris, sense altres horitzons que els que un es pot fer interiorment. I encara gràcies! Si l'estupidització general progressiva del país segueix uns altres 25 anys, les generacions futures ja no tindran ni tan solament món interior. Aprofitem-nos-en, doncs, nosaltres mentre encara puguem disfrutar d'aquest tan petit privilegi". (Fragment d'una carta d'Amat-Piniella enviada al seu amic Àngel Olivares, el 6-11-1965)
"En una de las cosas que se puede creer, es en el futuro del propio país, sobre todo teniendo en cuenta la existencia de elementos jóvenes de positiva valía, guiados por afanes de mejorar las cosas y de hacer que el mundo sea más justo y más soportable. Es en lo único que vale la pena confiar a esta hora". (Joaquim Amat-Piniella, responent a la pregunta de si creia encara en alguna cosa (1966))
"Entenc que la nostra culpa generacional és haver fet més cas del cor que del cervell. En política, l'infern està empedrat de bones intencions i aquest va ser el nostre error. En una paraula: ho vam perdre tot, però per totxos. El fet que després purguéssim el nostre error no és excusa. I no és pas que cregui ara que ens havíem de carregar mitja humanitat. D'acord que nosaltres no podíem utilitzar els mateixos mètodes de l'enemic, però sí que en política cal disposar de tots els registres, com per tocar l'orgue i saber-los utilitzar amb oportunitat. Si no ho vam saber fer és per una incapacitat que jo crec culpable. Diràs que tot això és parlar per parlar i que no podem fer marxa enrera, però potser val la pena que ens fem l'autocrítica davant dels que, essent joves com tu, poden aprofitar la lliçó que ens van propinar a nosaltres i de la qual encara ens ressentim tots. Hi ha molts punts comuns entre vosaltres i nosaltres, i això és encoratjador, però que la feblesa i la bona fe no us faci a vosaltres el mal que ens van fer a nosaltres. Cor, sí, però al fons del tot com un més dels aliments per a les arrels de l'acció política, un entre molts d'altres".
(Carta de Joaquim Amat-Piniella a Montserrat Roig, 6-3-1973)
Llengua catalana. Respostes d'Amat-Piniella a una enquesta
("Gaseta de Lletres, suplement literari de "La Nova Revista". Any I, núm. 4. Mèxic, 1956)
- ¿Quin valor i vigència actual té la unificació de la nostra llengua realitzada per Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans?
És necessari que per a l'escriptor de llengua catalana no perdi vigència l'obra d'unificació realitzada per Pompeu Fabra i l'I.E.C. Per circumstàncies de tots conegudes, pels mateixos motius que les institucions que ens foren pròpies han sofert una paralització que ha impedit llur evolució natural, mentre no sigui possible retornar a una normalitat que permeti captar, suggerir, discutir, contrastar i, per últim, fixar noves formes lingüístiques, ens hem de sotmetre en essència a les normes que amb plena autoritat i a despit de les deficiències que ens sembli trobar-hi, instauraren un dia els artífexs de la unificació.
- En l'esmerç literari, ¿ha de prevaler la seva forma unitària culta o bé cal tolerar la coexistència de formes dialectals?
Si haguéssim de donar valor definitiu al treball que els escriptors catalans facin en aquests moments, segurament que d'acord amb el que hem dit abans seria contraproduent admetre la presència d'una sola forma dialectal o expressions d'arrel popular en els textos que, malgrat les dificultats i només per l'esforç benemèrit d'uns quants, encara es publiquen ací i allà. Creiem, amb tot, que no cal extremar una rigidesa que pugui entorpir la fecunda incorporació de les joves promocions d'escriptors de les diverses contrades de parla catalana al patrimoni cultural que és comú. Conscients de la importància del català unificat, única base sòlida de llur assentament literari, estem segurs que cap d'ells no es permetrà llicències que comportin riscos fonamentals, sinó en tot cas només aquelles formes peculiars d'expressió que en signifiquin un enriquiment. Comprometem-nos tots plegats a no ultrapassar aquests límits en què la tolerància pot ésser fructífera, i acceptem d'antuvi la definitiva revalidació de l'I.d'E.C., quan pugui fer-la amb plena i definitiva autoritat.
- Suposant que accepteu la multiplicitat, ¿acceptaríeu la validesa de totes les formes dialectals existents, o només les de dues o tres regions privilegiades?
La conveniència que la llengua literària sigui reflexe i així mateix depuració del llenguatge vivent fa que no puguem tancar les portes a locucions, expressions, modismes o mots que passen a l'ús constant de les multituds que el parlen. Altrament, ens exposaríem a fer una llengua artificial, esotèrica, impenetrable, només utilitzada per escriptors minoritaris i desvinculada de la que la gent empra cada dia. amb difusió, amb premsa, llibres i escoles, el camí normal hauria estat d'afaiçonar el llenguatge popular a les normes assenyalades per l'Institut. Malauradament, això no és possible i, en conseqüència, el perill d'allunyament dels termes justos del problema es fa cada vegada més viu, tant si ens entossudim en un immovilisme absolut com si permetem la més lliure entrada de dialectalismes, siguin de la mena que siguin. Caldrà, doncs, que procurem entre tots anar passant la corda fluixa de les possibilitats i esperar un moment idoni per a una revisió global, amb garanties per a tots els que formem la gran comunitat catalana. És una qüestió de seny col·lectiu la que ens ha de fer mereixedors d'una desitjable futura unitat lingüística, amplia, rica i diversa. Mancar a aquest imperatiu de l'hora actual, parapetar-se en una intransigència que ens llegaren Fabra i l'I. d'E.C., serien dificultar i qui sap si impossibilitar la fita a la qual no crec que ningú vulgui renunciar.
- Per què escriviu en català?
Qui demanaria a un francès o a un rus el perquè escriuen en les llengües de Balzac o de Dostoiwesky? Pel que personalment m'atany, si escriure constitueix un vici absorbent, irrefrenable i per damunt d'èxits i desencisos, és lògic que en practicar-lo em valgui d'aquells mitjans que em proporcionin més vives satisfaccions creadores. Entre l'ús del català que m'és propi i una altra llengua que per sabuda que sigui m'és estranya, només poden fer-me vacil·lar consideracions de tipus utilitari i de ressonància. Quan hom descobreix que aquestes consideracions a la llarga no paguen el tret, el vici esdevé més pur (valgui l'antítesi) i s'esvaeixen tots els dubtes. En aquest moment, l'art passa a ésser l'únic triomfador. La qual cosa és el que en definitiva compta. No és pas únicament per patriotisme que una llengua es manté viva, sinó més segur per la seva puixança com a instrument de comunicació entre els homes, de transmissor d'idees, de pensaments, de bellesa expressiva, i per la màgia d'aquella vibració que ens estremeix quan escoltem els seus sons, i més encara si arriben fins a les nostres oïdes, a la nostra intel·ligència, plens de vida i ensems depurats.
Resposta d'Amat-Piniella a la pregunta de si sempre escrivia en català:
Sí. En este idioma encuentro más facilidad de expresión. Creo que una forma de ser universales es llegar a hacernos entender en nuestra propia lengua. (1966)
Resposta d'Amat-Piniella a la pregunta de què opinava de la novel·la catalana del moment:
Creo que va universalizando su temática. Hemos abandonado el localismo. Los escritores buscan y participan de las inquietudes mundiales. Una cosa es partir de las cosas locales, de lo que uno conoce, y otra muy diferente ser localista. (1966)
Literatura catalana
"Hay un grupo de autores jóvenes que, trabajan muy de verdad y también me parece ser merecedor de destacarse la gran calidad del mayor número de traducciones que se nos ofrecen. En la historia de la traducción en catalán hay casos de una calidad insuperable; pero un fenómeno como el de ahora, de labor en equipo, de un núcleo de traductores de tanta exigencia, preparación y responsabilidad, no creo que tenga precedentes". (1966)
L'escriptor
"El escritor empieza siendo espectador. Ver, oir, oler, gustar, tocar. Debe sentir ampliamente, percibir aquello que los no-escritores no supondrán jamás pueda haberse producido. La inteligencia y el corazón elaborarán luego las percepciones, y la creación surgirá finalmente por obra y gracia del arte de narrar. Un campo demasiado diverso; peligroso. El escritor de talento acabará por limitar el espectáculo que se le ofrece todos los días dentro de un marco, el de lo que en realidad le interesa, de lo que en las siguientes fases del proceso creacional deberá encontrar unas condiciones óptimas de elaboración. Tan sólo llegando a la quinta esencia de las cosas que ha escogido y ha hecho propias, logrará extraer poesía de ellas, el más alto entre los altos valores literarios". (1964)
Poesia
"La poesia és com a sentiment estètic, purament subjectiva, pròpia i sortida del pregó. Nosaltres no podem permetre per més temps que aquest sentiment tan ple de bellesa, es vegi oprimit per unes lleis tiràniques, controladores de l'íntim devessall d'idees, de sentiments i de realitats, per a disfressar-ho tot amb l'absurditat, amb el sentimentalisme mesquí, amb la legalitat mesellística: amb les lleis de rima i de mètrica. Nosaltres, amb un sentit de modernitat i de llibertat, hem sortit al carrer, i com uns segons Quixots anem a reparar uns greuges dirigits vessànicament al mitjà d'expressió més pur, el més directe, el que té la bellesa implícita. No volem que continuïn disfressant-la amb la irrealitat, amb les líriques sobreres i amb les idees anacròniques. Necessitem per relaxar-nos del costum nefand, la poesia que propugni l'estricticitat, la sensació neta; no la que permeti les percepcions sobreres i les especificacions hilarants. La primera és la nostra, la que salta per un curs de pensaments, la subjectiva, la que sent encara les palpitacions del cor, la que irradia vida.
Volem redimir la poesia local. Ens repugna l'olor de floralesques ràncies que fan les poesies de certs individus que han nascut, viuen i moriran en la ridiculesa". (1931)
"Amb sentiments, solament, no es fa poesia, però també és cert que un poeta tancat a la seva torre de vori, indiferent a les coses que passen pel seu entorn, que no se senti sotraguejat per les arremolinades del seu món coetani, difícilment podrà sortir del cercle viciós de l'amanerament, del tòpic poètic o de les elucubracions decadents; la tortura de l'estil, en el millor dels casos, no farà sinó palesar el buit i l'anodí del fons. El poeta (podríem dir l'artista, en general) ha de fer una obra d'incorporació del món exterior, ha de recollir el que veu, sent o toca, elaborar-ho en el seu cor i en la seva ment i plasmar-ho en un suprem esforç d'unitat concepcional i ideològica". (1947)
Vida personal
"¿Cuando quieres que escriba? No preparo nada, rigurosamente nada. En parte, porque me veo precisado a ganarme la vida y eso, naturalmente, y como tú sabes, no se consigue con las ocho horas de trabajo reglamentario; y por otro lado, porque siempre consideré que hay que escribir cuando se tienen algo interesante que decir y entonces decirlo todo, sin reserva alguna. No es este mi caso, o tal vez también considere que las circunstancias ambientales no son del todo propícias para ese decirlo todo al que antes aludía. Pero insisto en el gran problema de la falta de tiempo, que es algo en verdad angustioso y desesperante...". (1966)
"Creo que la vida es como el palo de un gallinero: es corto y está repleto. Quisiera llegar al final habiendo dejado algo. Me preocuparía haber sido insolidario, de haber hecho daño a los demás". (1966)
Nazisme
"El nazisme no ha mort del tot. L'oblit de tantes víctimes innocents seria facilitar el camí del seu ressorgiment". (Nota de l'autor a la 2ª edició de K.L.Reich. Club Editor. Barcelona, 1968)
Camps de concentració nazis
"Empezada (la construcción de Mauthausen) en 1933 al advenimiento del nacional-socialismo al poder, se puede decir sin exagerar que cada una de sus piedras, arrancadas de las canteras vecinas por los propios presos, representa la vida de un ser humano". (1965)
"El olor de la carne quemada de los crematorios se olía desde la ciudad de Linz, a veintisiete kilómetros de Mauthausen". (1972)
"La gran mayoría de los SS se comportaban como sádicos. Buscaban siempre la parte grotesca del preso. Se reían a grandes carcajadas y con frases groseras cuanto más destrozado estaba el deportado. Cuando actuaban con violencia, cambiaban físicamente. Yo vi al comandante del campamento, Ziereis, abalanzarse encima de un checo y destrozarle a patadas y puñetazos. Lo vi tan de cerca, que la sangre me salpicó los pantalones". (1972)
"Los SS tenían una escuela de formación en el castillo de Hartheim. Allí se les endurecía descuartizando a un preso ante sus propios ojos. Aquel que se desmayaba era enviado al frente". (1972)
La seva estada als camps nazis
- Cual fue el gran horror padecido por usted?
- Cuando trabajé en una cantera. Cada día tenía que hacer ocho viajes transportando piedras de 30 y 40 kilos. Nuestros zapatos tenían la suela de madera. Era un constante resbalar sobre la nieve". (1966)
"... A la pedrera, no hi vaig estar gaire temps perquè em van portar al Kommando que havia de treure la porqueria dels dipòsits. En deurien triar perquè estava relativament fort i per aquesta feina buscaven els menys prims. Ja em vaig aprimar aviat, ja... En aquell moment deuria pesar uns quaranta-cinc o cinquanta quilos. Normalment en peso uns setanta o setanta-cinc. Se m'inflaven les cames, se m'hi feia aigua, era l'edema propi de la fam. En aquells moments la meva moral era bastant baixa, pensava que si allò continuava gaire temps no ho resistiria. Però, malgrat tot, vaig anar aguantant". (1973)
"Els SS partien de la idea que tots els enemics del nacionalsocialisme no mereixien viure. Ara, hi havia moltes maneres de matar. Ens podien afusellar, però això no donava rendiment. Una manera de morir a poc a poc era fer-nos treballar. Fins que ja no quedava res de vida, fins a l'extermini total..." (1973)
"Es ciertamente curioso que a estas alturas, cuando tanto se ha escrito sobre los campos (el de Mauthuasen incluido) con ilustraciones fotográficas abundantísimas, haya quien dude aún de la existencia de cámaras de gas y hornos crematorios en aquel siniestro lugar. Si el Sr. Vargas hubiese respirado como nosotros durante casi cinco años seguidos el hedor de la carne humana quemada, seguramente no tendría tantas dudas. Y de haber perdido como yo a algunos de sus mejores amigos en aquella, según él inexistente, cámara de gas, sus aseveraciones de ahora serían harto distintas... Su carta, sin quererlo Vd., claro está, resulta cuando menos injusta para los millares de inocentes gaseados en Mauthausen, por cuanto pone en duda su martirio, y es por ello que, sin ganas de recordar aquellos tiempos de desprecio, como dijo Malraux, me veo obligado a protestar contra la frivolidad de sus "aseveraciones".
("Carta al director" que Joaquim Amat-Piniella va escriure el 1971 per a la revista "Historia y vida" per respondre una carta del Sr. A. Vargas Gold, de Barcelona, en què negava que Mauthausen fos un camp d'extermini, amb cambres de gas i forns crematoris. La carta no es va publicar)
La seva novel·la K.L.Reich
"Mi libro no pretende ahondar heridas o diferencias, sino unir a la gente frente a la crueldad". (1963)
"Después de todo cuanto se ha escrito sobre los campos, con la fría elocuencia de las cifras, creo que reflejando la vida de unos personajes sumergidos en aquel dramático clima, se puede dar una visión más justa y viviente". (1963)
"K.L.Reich tiene forma novelada por una cuestión de fidelidad a la verdad íntima de los que vivimos aquella aventura, pero se trata, claro está, de una novela-testimonio. Una experiencia larguísima y muy amarga, intentando explicar, testimoniar lo que fue la vida y la muerte de los millares de españoles que pasaron por los campos de concentración de la Alemania nazi".
"Hay el peligro de hacer lo que nuestros abuelos, que estuvieron en la guerra de Cuba y no sabían hablar de otra cosa... Al lado de ese tema central, absorbente, obsesivo, todo lo restante nos parece perder vigor o trascendencia. Hay demasiados muertos en nuestro recuerdo, demasiada sangre, demasiado dolor... Me he enfrentado a otros temas, pero no creo que ninguna de mis novelas alcance la fuerza humana ni la autenticidad de K.L.Reich, lo que se debe a las cosas que he podido ver y explicar, no a mi habilidad en saber explicarlas..." (1966)
"Es una novela testimonial en la que pretendo contar la vida y la muerte de miles de españoles que pasaron por aquel campo. No es la historia de un campo. Pretendo simbolizar a todos los lugares donde se concentraba a los prisioneros. Es la experiencia de mi estancia en cinco campos". (1966)
"K.L.Reich, aparentemente un título más entre los muchos que han salido sobre la Alemania nazi, lleva la tremenda carga de una realidad atroz. Un tema arrancado de un pasado próximo. Una novela testimonial. Mucho dolor y mucha sangre. El protagonista es un K.L.Reich, es decir, un campo de concentración nazi, un campo de la muerte lenta. Entre millones de muertos de todas partes, siete mil y pico de españoles. Ciertamente poco conocido el trágico tributo español a la hecatombe hitleriana, pero no por ello menos importante. En el libro se evocan la vida, la tortura y la muerte de millares de compatriotas condenados por el nacional-socialismo a la peor de las muertes. Dar a conocer la historia de esos hombres puede servir -creo yo- para aunar las voluntades frente a las oleadas de vesania y crueldad que en ocasiones irrumpen en la historia de los pueblos, al final para vergüenza de todos. La oleada nazi debe ser la última. Evitar su repetición en lo sucesivo es nuestro deber de seres humanos".
"K.L.Reich es un intento de yuxtaposición. Sobre el trágico telón de fondo de un campo nazi, viven o mueren unos hombres -españoles por más señas- con sus respectivas circunstancias personales y participando con todo su ser en la problemática de su tiempo. No es un acopio de cifras o de documentos. En sus páginas aparecen hombres con sus sentimientos, sus emociones, sus temores, esperanzas y hasta con sus vanidades".
"No creo que "K.L.Reich", como reportaje, haya perdido actualidad y prueba de ello es que no pasa día sin que en los periódicos aparezca alguna referencia a la monstruosidad del crimen hitleriano. Ahora bien, si la novela construida sobre ese cañamazo es buena o mala, los críticos y lectores lo dirán. Ellos tienen la palabra".
"A mi allí a dins em mantenia la idea de sortir amb vida. I de poder-ho explicar. Feia molt de temps que portava al cap la idea de K.L.Reich; pensava que tot allò s'havia de saber, que hi hagués algú que en fes de notari. Que en donés fe. Tenia una fe absoluta que guanyarien els aliats, això no ho vaig perdre mai". (1973)
|
|
|
|