Carles Feixa i Carme Agustí

"És indiscutible que la millor reflexió en forma literària que s'ha fet pel que fa al fenomen concentracionari nazi a casa nostra és el llibre de Joaquim Amat-Piniella K.L.Reich, en la seva edició de 2001, que inclou tots els textos originals de 1946... No creiem exagerat afirmar que K.L.Reich encetà aquí la tendència anomenada "realisme històric", essent un dels representants del "gènere de l'Holocaust". Joaquim Amat-Piniella elegí molt conscientment reflectir la seva experiència a través de la literaturització, prenent la ficció com a eina per comprendre i fer comprendre l'Holocaust o, com a mínim, donar-lo a conèixer en una obra perfectament construïda, tancada i circular".eligió de forma consciente reflejar su experiencia a través de la literaturización, utilizando la ficción como instrumento para comprender y facilitar la comprensión del Holocausto o, cuando menos, para darlo a conocer en una obra perfectamente construida, cerrada y circular (2002)

Conxita Virgili

"...és tant important el que diu com a document històric i com a llibre ben llegit que t'arriba a l'ànima, com un Primo Levi que està molt traduït a molts idiomes" (Conxita Virgili, de la llibreria Ona, abril del 2000)



Jordi García-Soler

"És un cant a la dignitat humana, un llibre excepcional sobre la condició humana". (2001)



Jordi Coca

"... l'obligació que tenim de rellegir, l'obligació de descobrir i, fins i tot, l'obligació d'inventar. Mai, que jo sàpiga, no s'ha intentat dramatitzar l'escruixidora K.L.Reich, d'Amat-Piniella ..." (2001)



Xavier Pla

"un clásico de la novela catalana de posguerra y una referencia ineludible de la llamada literatura concentracionaria, al mismo nivel que las obras de Primo Levi, Paul Celan o Jorge Semprún. Su autor, Joaquim Amat-Pinella, no se interesa tanto por su propia anécdota como por llegar a alcanzar el bello concepto de "veritat íntima". Al querer reflejar todo lo visto y vivido en Mautthausen, enfrentándose a los que propugnaban que era imposible hacer literatura después del exterminio nazi, Amat-Piniella necesita utilizar la ficción, elaborar una novela, perfectamente construida, cerrada y circular, siguiendo quizás el consejo de André Gide, quien afirmaba que la única forma de acercarse a la verdad se encuentra en la novela". (2002)



José R. Marra-López ("Insula")

"Magnífico testimonio el de Amat-Piniella, alucinante, convincente y necesario por si había alguien aún dudoso de exageraciones. Lo único de lamentar es que esté escrito en forma novelesca y no como puro testimonio. Pero, de todas formas, recomiendo este libro a todo lector deseoso de no olvidar posibles y futuras contingencias". (1964)




Crítiques a la versió íntegra de K.L.Reich, editada l'any 2001



AVUI (Ignasi Aragay)

"Passats els anys, el relat novel·lat de l'experiència de Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913- Barcelona, 1974) a Mauthausen no ha perdut dramatisme. El llibre ara recuperat en la versió definitiva gràcies a l'estudiós David Serrano va ser escrit els anys 1945-46 a l'exili andorrà i publicat per primera vegada el 1963 en la versió traduïda al castellà per l'editor Carles Barral. Els intents previs de treure'l en català del també editor Santiago Albertí van ser sistemàticamente tombats per la censura franquista. El 1965 l'obra va rebre el prestigiós premi Fastenrah.

Tota la voluntat que Amat-Piniella va aplicar a sobreviure durant quatre anys i mig al camp de concentració d'on va sortir el 5 de maig del 1945, la va esmerçar immediatament després a recrear els fets viscuts per ell i els seus 1.506 companys catalans i espanyols que van anar a parar a aquell infern. Més enllà de l'estrany interès que pot arribar a despertar la brutalitat nazi en el lector, un interès dominat per la dialèctica atracció-repulsió i per l'absurda necessitat d'arribar a conèixer els límits de la capacitat de produir dolor i d'aguantar-lo, K.L.Reich és un text emotiu per la durera del que s'hi explica, pel seu caràcter testimonial i per la capacitat literària de crear glacials imatges plàstiques sobre un fons de tragèdia: "Una reclusió al camp era una nit polar d'una durada desconeguda: per a adaptar-s'hi calia ignorar l'existència de la llum. Era l'embrutiment total de l'home".

Amat-Piniella és capaç, doncs, de mostrar amb freda i poètica precisió tant la cruesa dels botxins com la dramàtica insensibilitat de les víctimes davant el sofriment dels companys amb menys sort. És en l'expressió d'aquesta nua contradicció, d'aquesta vivesa de sentiments, que excel·leix un text sincer, sense trampes, on es despullen les misèries i grandeses d'éssers humans portats a situacions extremes. Agres baralles per un tros de pa, dures disputes polítiques per gestionar la feble organització clandestina interna del camp, cínica fredor de la massa informe de presos despullats i exposats al rigor del fred davant el fum dels crematoris... És el que Amat-Piniella bateja, en la primera part de la novel·la, com la victòria de l'experit del camp, victòria que es reflecteix en un desolador paisatge de la mort i d'embrutida supervivència on les excepcions heroiques o silencioses són això, excepcions. Tot plegat constitueix una lúcida i sentida aproximació, com les de Primo Levi i Jorge Semprún, a la perversitat d'aquell cruel sistema nazi de destrucció física i moral d'homes considerats inferiors. Sens dubte, estem davant de quelcom més que un bon llibre".

(1-11-2001)



LA VANGUARDIA (Julià Guillamon)

"En uno de los momentos más graves de K.L.Reich, Joaquim Amat-Piniella dice que la guerra y todas sus consecuencias (el exilio, los campos de refugiados y el campo de concentración del Tercer Reich) son la purgación, un estado de crisálida, de la cual se sale -si es que se sale- "sota la forma volguda per les forces superiors". Quise saber como era Amat-Piniella antes de entrar en contacto con estas fuerzas. Fui a buscar su primer libro, Ombres al calidoscopi (1933), y encontré a un joven "sobrerrealista", autor de un volumen de caricaturas y retratos jocosos de sus amigos manresanos. Josep M. Planas destacaba en el prólogo la ausencia de humanidad que daba al libro de Amat "aquella perfecció niquelada, aquell confort i aquella manca de microbis de les clíniques ben instal·lades". Recién publicado, se lo dedicó a Foix, "el més alt exponent de l'avantguardisme català", y ahora está en la Biblioteca de Catalunya.

¡Qué distancia separa la Barcelona cosmopolita y la Manresa típica, de las alambradas y los hornos de Mauthausen! ¡Qué escritor tan distinto era Amat-Piniella cuando en 1945 empezó a escribir esta extraordinaria novela! La experiencia del Lager transformó al caricaturista deshumanizado en un autor fundamental. No sólo por la importancia del tema.

K.L.Reich (Konzentrations Lager Reich, el sello del campo) relata la vida cotidiana en Mauthausen, desde 1940 hasta la liberación por las tropas americanas del general Bradley. De primera mano, a través de las experiencias de un grupo de republicanos españoles que fueron apresados en Francia y tratados por los nazis como apátridas indeseables. Francesc, Werner, Ernest, August, Vicenç, "el Rubio", ejemplifican diversas actitudes frente al horror. Emili -caricaturista y alter ego del autor- es el hombre-ancla que sirve de nexo común a estos testimonios, los vuelca en el libro y los comenta. A través de las reflexiones de Emili, K.L.Reich refleja la lucha del hombre contra el espíritu del campo, la voluntat de convertir el holocausto en una reserva moral, en un valor. Emili es el poeta oscuro que entronca con toda la tradición de la literatura del Lager, de Primo Levi a Paul Celan. Amat es ante todo un novelista. Gracias a ese desdoblamiento, K.L.Reich se presenta a la vez como un relato escrito desde la distancia y como un enigma ardiente.

Uno de los méritos de Amat-Piniella es que no se ahoga su escritura en la transcendencia. Sus personajes dudan, se dejan arrastrar por la indiferencia, la tortura o el hambre, reaccionan o sucumben definitivamente ante el dolor. El novelista construye tipos y modelos sociales extrapolables a otro contexto. Uno de los momentos cruciales es la creación de un Kommando modelo, a partir de una mezcla extravagante de socialismo utópico y eficacia capitalista. Y, en paralelo a esta historia, la pugna entre sindicalistas y comunistas, que reviven los enfrentamientos de la Guerra Civil

Esta es una de las causas por las que muy pocos lectores se han enterado de la enorme magnitud de K.L.Reich. Joaquim Amat-Piniella se refiere en sus páginas a los tejemanejes de los comunistas, a su descarado afán de proselitismo, y aunque el libro aspirada a un estado de gracia que permita comprender la experiencia del Lager "per damunt del que és accidental, per damunt de la raça, de la nacionalitat, dels partits, dels nuclis d'amics i de les individualitats potents", Amat toma partido. Cuando se publicó por vez primera en 1963, su anticomunismo debió pesar significativamente. Cuarenta años después, el retrato de las bandosidades de la Guerra Civil nos la acerca todavía mas. Absolutamente recomendable".

(10-8-2001)



EL PAÍS (Ponç Puigdevall)

"Va ser Montserrat Roig, a la dècada dels setanta, qui va explicar minuciosament, amb documents i testimonis, que als camps de concentració nazis també hi havia hagut presoners catalans. A manera d'artífex i principal valedor de l'estudi, hi havia el suport i l'ànim de Joaquim Amat-Piniella (1913-1974), supervivent de Mauthausen i autor de K.L.Reich, una novel·la escrita al final de la guerra, quan encara fumejaven els forns crematoris, com si al darrere hi bategués la convicció que només seria possible reincorporar-se a l'espècie humana a través de la memòria i l'escriptura. Ho deia Robert Antelme després de sobreviure a Buchenwald: "Durant els primers dies que van seguir al retorn, tots vam ser víctimes d'un autèntic deliri, tots volíem parlar, ser finalment escoltats". Però Amat-Piniella va haver de conviure en silenci amb el dolor de l'esclavitud fins el 1963, quan la novel·la va poder ser publicada amb una sèrie de passatges mutilats. I no és fins ara, enmig d'una febre editorial per recuperar experiències relatives a l'holocaust, que els lectors tenen a l'abast el text íntegre d'un malson que també mereixeria unes paraules semblants a les que va utilizar Albert Camus en referir-se a Gustaw Herling i a Un món a part, un altre testimoniatge sobre uns altres camps d'extermini, els estalinistes.

K.L.Reich, en efecte, és un llibre que s'ha de llegir tant pel que és com pel que diu. Potser hi haurà qui cregui que una novel·la situada al voltant de la vida quotidiana en la creu del genocidi, en una època on el que sembla imperar és una literatura que troba el seu centre en la felicitat privada, no és res més que un record obsolet i massa conegut després de tantes pel·lícules, però el llibre d'Amat-Piniella és un relat austerament turbulent, que espanta i estremeix i sap transformar en versemblant la veritat. I, enmig del segle de la magamort, K.L.Reich també diu la resposta de la condició humana davant de l'"esperit del camp", davant la destrucció sistemàtica, amb vexacions i sofriments, de la integritat moral. Construïda amb l'alè d'un narrador de fons, la mà d'Amat-Piniella potser perd una mica la forma i el nord quan el relat s'encamina cap al desenllaç, com si també participés de l'eufòria irreprimible que venç els presos, com si també intuís l'abisme que s'amaga darrere el reingrés a un món que ja no s'assembla gens al conegut anys abans.

Tot i que el punt de partida són els avatars viscuts per l'autor, a pesar que alguna vegada es té la certesa que Amat-Piniella obllida que està organitzant un món de ficció, K.L.Reich és una novel·la. El camp de concentració no n'és cap de concret, i els personatges representen idealment el model de les diferents actituds davant de l'horror: es complementen i s'oposen, però en cap moment no es té la sensació de llegir un retaule simbòlic gràcies als petits detalls exactes, als diversos estats d'ànim i les converses que contrapuntegen els moviments de la seva vida diària, les estratègies personals per esquivar la màscara d'horror que sempre du "l'esperit del camp": a pesar que tots els deportats hi estan sotmesos, encara fa mal constatar que els pitjor enemics dels presoners polítics no eren el SS, sinó els delinqüents comuns, que tenien el poder per delegació i que l'exercien cruelment davant de la complaença dels alemanys. Més enllà de la vida difícil, hi ha les tortures i els càstigs. les humiliacions diàries, l'abjecció d'aniquilar qualsevol sustrat de la força moral de l'espècie humana. Mentre es bastoneja els treballadors, el protagonista veu com un polonès és obligat a foradar una llenca de terra glaçada amb la intenció que l'esclafi sense remei quan arribi a desprendre's, veu com un soldat empeny un jueu cap a la filferrada on el sentinella el matarà per "intent d'evasió", veu com un iugoslau ha estat enterrat sota la neu i, de tant en tant, els SS li destapen la cara per comprovar si ja és mort. Tothom sap que no es pot reaccionar, i ningú s'immuta, talment com si s'haguessin fet durícies als ulls enfront de la trivialització del mal".

(27-9-2001)