Com se salvà la Seu?
Reproducció (amb algunes modificacions) de dos textos publicats al llibre La Guerra Civil (1936-1939) Volum I, de la col·lecció "Història Gràfica de Manresa", que expliquen les circumstàncies de l'enderrocament de les esglésies i com es pogué evitar la demolició de la Seu:
----------L'enderrocament de les esglésies. Les obres públiques
----------El salvament de la Seu de Manresa
L'enderrocament de les esglésies. Les obres públiques
| Joaquim Aloy | [Vegeu imatges] |
Arreu del país es constituïren comitès revolucionaris, formats per representants de les organitzacions obreres, que dominaren tots els àmbits de la vida política, econòmica i social. També a Manresa –i per mitjà del Comitè Revolucionari i Antifeixista creat aleshores- exerciren el comandament real de la ciutat les forces obreres i sindicals. L'Ajuntament no posseïa cap mena de poder efectiu.
En aquestes circumstàncies, els sindicats aprofitaren aquella situació històrica excepcional per dirigir la vida municipal i, lògicament, mostraren un especial interès a fixar les seves directrius en una de les àrees més afins als seus interessos –a més de la de les col·lectivitzacions-, on podien tenir més incidència laboral i que més els podia ajudar a pal·liar el problema de l'atur: la de les obres públiques.
Els sindicats, pressionats per unes bases obreres amb un fort component anticlerical, decidiren enderrocar les esglésies de la ciutat
Malgrat que els sindicats utilitzaren l'argument de l'atur per justificar la planificació d'aquelles obres, l'altre, l'anticlerical, sembla tenir tant o més pes, tenint en compte l'oposició dels sectors obreristes més radicals envers el clergat. El mateix Rafael Corvinos Barraca, segon president del Comitè Revolucionari, en una entrevista publicada al periòdic Regió-7 el setembre de 1984, manifestava que l'argument dels obrers en atur era "un subterfugi per dir quelcom a la ciutat, però la causa real anava dirigida contra tota manifestació de clericalisme".
De fet, els primers dies de la revolució, i seguint una llarga tradició anticlerical, ja s’havien produït els assalts espontanis a les esglésies i s’havia iniciat una cruenta persecució religiosa. L’anticlericalisme, que s’havia anat covant contra una clerecia que les masses obreres consideraven reaccionària i d’estar sempre al servei dels més rics i poderosos en detriment de les classes populars; el baix nivell cultural de bona part d’aquestes masses, el desbordament, el caos i els actes de pillatge que acostumen a tenir lloc en circumstàncies excepcionals com aquesta -on tota fórmula de poder és qüestionada i on predomina la confusió sobre qui ostenta l’autoritat- comportarien per a Catalunya una importantíssima pèrdua del patrimoni artístic i arquitectònic i també una molt nombrosa xifra de religiosos assassinats.
Cal enmarcar aquesta situació de violència en el context ampli de repressió provocat pel cop d’estat militar del general Franco. Al bàndol franquista s’assassinaren sindicalistes, esquerrans, professors, intel·lectuals... i aquesta situació continuà durant la dictadura franquista. Recordem que no ha estat fins ara que s’ha començat a perdre la por a desenterrar fosses comunes. A la zona republicana, s’assassinaven propietaris, eclesiàstics, gent de dreta... acusats de contrarevolucionaris. El govern legítim de la República i les seves institucions es trobaven desbordats pels elements més radicals de la dreta i de l'esquerra, els uns partidaris d'acabar amb l'experiència democràtica i els altres partidaris de la revolució obera i social.
Dins del context anticlerical que es vivia a la reraguarda, a Manresa s’enderrocaren set de les esglésies que fins aleshores conferien una imatge característica al paisatge urbà de la ciutat i foren assassinades 56 persones relacionades amb Manresa que pertanyien a diferents ordes religiosos.
Les esglésies derruïdes foren Sant Pere Màrtir, Sant Miquel, el Carme, el convent de les Caputxines, l’església de Sant Ignasi i l’antic hospital de Santa Llúcia, el convent dels Caputxins i l’església de Sant Bartomeu.
Per portar a terme el pla d'obres públiques i d'enderrocament de les esglésies, endegat pel Comitè Revolucionari, es constituïren unes "brigades eventuals de construcció" o "brigades d'atur forçós", formades per obrers inscrits en les borses de treball de les organitzacions sindicals UGT i CNT. Els paletes percebrien 17,71 pessetes diàries i els peons, 12,65 pessetes. Tanmateix, aquesta política presentava notables deficiències, perquè, en realitat, les "brigades" es convertiren en un paraigua que aixoplugava tothom, no només obrers del ram de la construcció, sinó d'altres sectors de l'activitat econòmica; d'altra banda, la contractació no es limità només als obrers de Manresa, sinó que, sembla que sense massa criteri, era oberta a tothom. Fins al mes de gener no s'acordà confeccionar un cens d'obrers en atur del ram de la construcció. Això féu que fins aleshores aquest sistema de contractació es convertís en un reclam per a nombrosos obrers de fora, que acudiren a la ciutat a buscar feina. D'aquesta manera, les "brigades" anaren augmentant cada setmana fins a superar els 600 obrers.
El resultat d'aquesta política deixà la caixa municipal exhausta i produí la desaparició de set edificis, alguns d'una vàlua incommensurable
Escatir qui prenia sempre les últimes decisions sobre aquests afers és difícil. Així, si bé d'una banda la decisió de l'enderroc de les esglésies l'adoptà el Comitè Revolucionari per unanimitat, d'altra banda, membres de les organitzacions polítiques que tenien representació al mateix Comitè s'hi mostraren contraris. Però l'ambient d'eufòria revolucionària i de domini dels sectors més radicals els retingué en el silenci. I si bé és cert que el Comitè prengué una tal decisió pressionat per les centrals sindicals, també ho és que, al seu torn, aquestes es trobaven pressionades per unes bases obreres intransigents, que desbordaven el control mateix dels sindicats i que exigien portar aquella política fins a les últimes conseqüències per tal que de les esglésies no en quedés pedra sobre pedra.
El mateix Francesc Marcet, que fou alcalde fins a l'octubre del 1936, en un article publicat a "El Dia" el desembre de 1937, es lamentava que s'haguessin destinat recursos a aquest fi i que això hagués impedit la urbanització de la plaça de Sant Domènec. I quan el diari "UGT" li replicava recordant que aleshores ell era l'alcalde de la ciutat i que autoritzava el pagament de les obres d'enderrocament i que aquestes crítiques les hauria pogut fer aleshores, Marcet responia dolgudament acusant-los d'ignorants o de tenir mala fe, ja que "entre l'Ajuntament i el Comitè no existí mai relació amistosa de cap mena i que mai ni l'alcalde popular ni cap regidor amb caràcter oficial havien assistit a cap reunió del Comitè, fet que demostra clarament el divorci existent entre els dos organismes".
En aquest mateix article, Marcet explicava quina havia estat l'actuació de l'Ajuntament, explicació prou important perquè la reproduïm:
"L'enderrocament de l'església de Sant Domènec fou emprès per iniciativa de l'Ajuntament popular i amb un pla prefixat; però seguidament el Comitè intervingué en totes les qüestions de Foment, i en veure la formidable empenta que volien imprimir a les obres d'enrunament dels edificis religiosos, hom intentà fer-los comprendre les dificultats econòmiques amb què toparien, tot i advertint-los que si seguien el camí emprès, dintre poques setmanes no podrien pagar ningú. Tanmateix, recordo que en tractar d'aquesta qüestió, em contestaren que "jo m'ofegava en un vas d'aigua". També recordo que amb aires de suficiència, se m'afirmà que per pessetes no s'havia de quedar endarrera i que sortirien d'allà on fossin. Però al cap de dos mesos es vegeren obligats a suspendre totes les obres i a acomiadar tot el personal".
La temença que una actitud a favor del salvament pogués ser considerada reaccionària, comportava que no es critiquessin públicament les demolicions
La temença que una actitud molt decidida a favor del salvament de les esglésies pogués ser considerada com a reaccionària, amb les conseqüències que això podia comportar, feia que ni partits, ni entitats, ni col·lectius critiquessin públicament les demolicions. Una polèmica que s'entaulà posteriorment entre els diaris "UGT" i "El Dia" revelà aquesta atmosfera, quan UGT recriminava als d'Esquerra Republicana que les acusacions públiques que aquests efectuaven a final de 1937 contra la política del Comitè no les fessin "durant els moments que això representava un perill personal" i quan afirmaven que ells ja havien assenyalat les falles d'aquella política "sense por a les pistoles de ningú". Només quan perillà la Seu i després que l'alcalde Marcet fes pública una carta demanant la seva conservació (l'1 d'octubre de 1936), les entitats es feren sentir i els diaris començaren a publicar articles contraris a l'enderrocament.
Pel que fa a les obres de nova construcció que s'intentaren portar a terme durant aquell període, algunes ja s'havien iniciat durant la República, d'altres estaven en tràmit d'aprovació i d'altres, en considerar-se urgents, es començaren sense cap més requisit que el de l'acord del Comitè Revolucionari. Les obres projectades -i que després detallarem- eren les següents: un nou dipòsit d'aigües potables, el pont de la Reforma, una plaça-mercat, diverses vivendes socials a l'actual plaça de Catalunya, la urbanització definitiva de la plaça de Sant Domènec, la continuació de les obres del torrent de Sant Ignasi i l'obertura i pavimentació de diversos carrers. La manca de més projectes urbanístics i la de materials féu que es destinessin més treballadors a les obres d'enderrocament d'esglésies que a les de construcció. D'altra banda, el nombre immens de tones de runa procedents dels enderrocs s'aprofitarien per a les altres obres públiques.
Amb l'impuls que es pretenia donar a aquestes obres, s'incrementaren considerablement els treballs de la Comissió de Foment de l'Ajuntament (denominada també Departament de Foment i Treball i, a partir del gener de 1938, Departament d'Obres Públiques), sobre la qual requeia la direcció de les obres. Davant l'acumulació de feina i la urgència amb què es requerien els projectes, l'arquitecte municipal, Pere Armengou, hagué de disposar de la col·laboració dels arquitectes Josep M. Carreras i Eduard Lagunilla i l'aparellador Josep Camps. Al Departament també hi havia representants de les organitzacions sindicals i polítiques.
L'inici de les obres d'enderrocament de les set esglésies i de les obres de nova construcció va tenir lloc el 7 de setembre de 1936
Com es veu, la Comissió de Foment no feia cap referència a l'enrunament de les altres esglésies, la qual cosa confirma que la decisió de tirar-les a terra fou exclusivament del Comitè Revolucionari i de les organitzacions sindicals, no pas de l'Ajuntament.
Un cop dissolt el Comitè, el nou Ajuntament, el 7 de novembre de 1936, acordà "convalidar les obres d'enderrocament d'esglésies" i aprovà les altres obres públiques. Amb aquest acord es pot observar que, malgrat la finalització d'aquella etapa inicial, les organitzacions sindicals continuaven tenint un gran poder i influència, i l'Ajuntament no podia oposar-se encara a aquella política, tot i que, com veurem, el factor econòmic seria un element de discòrdia permanent entre ells.
Es va creureu que, si es volia ser eficaç, les gestions s'havien de concentrar únicament en un objectiu: intentar salvar la Seu
El mutisme dels diaris en relació amb els enrunaments de les esglésies era pràcticament total durant les primeres setmanes. Només "El Dia" celebrà a finals d'agost l'anunci de l'enderrocament de l'església de Sant Pere Màrtir, tot assenyalant que, juntament amb el previsible enderroc del Teatre Conservatori i de l'antic edifici de la Telefònica seria possible fer efectiu el somni de Francesc Cuixart: "Aquesta reforma que d'anys ençà era la il·lusió més cara dels manresans que desitjaven l'embelliment de la ciutat, ara es transformarà en una realitat gràcies als moments revolucionaris que vivim". No feia cap comentari sobre la resta d'esglésies, malgrat que la seva opinió era contrària als enderrocs.
La primera crítica pública a l'enderrocament de les esglésies no aparegué fins al 8 d'octubre (quan ja havien començat a sortir publicades les peticions que se salvés la Seu). La firmava el conseller de Cultura de l'Ajuntament i membre del POUM, Carles Costa a "El Pla de Bages", el qual afirmava que la guerra no es decidia tirant esglésies a terra sinó anant al front a plantar cara a l'enemic i que seria més útil que els qui treballaven en els enderrocs marxessin al front a fer trinxeres i que els diners es destinessin a material de guerra.
No fou fins a la publicació d'aquest article que el diari "El Dia" hi va prendre posició. El 12 d'octubre, en un editorial, manifestava que celebraria que el suggeriment de Carles Costa es portés a la pràctica i que s'ordenés la realització d'obres més útils i essencials. El diari afirmava: "En aquest moment, es toparia, per posar en pràctica aquesta idea, amb un impediment: el de què es deixarien una sèrie d'edificis començats d'ensorrar, però, no obstant això, a part de Sant Domènec i Sant Miquel, que són els que estan més avançats, fóra molt convenient la suspensió de l'enderrocament de les altres esglésies". El diari insistia en el fet que no s'havien d'esmerçar esforços inútilment "en puerils enderrocaments i destruccions que no curen ni solucionen res".
La situació de l'erari municipal era crítica i el cost econòmic de les "brigades d'atur forçós" es féu insostenible
Els precs no foren escoltats i els enderrocs continuaren. Tanmateix, molt aviat es veuria que tot aquell ambiciós pla d'obres era totalment irrealitzable en aquelles circumstàncies. Els ingressos impositius habituals de l'Ajuntament s'havien estroncat a partir del 19 de juliol i, en canvi, les despeses s'havien disparat. Malgrat les contribucions de guerra imposades per pagar les despeses de l'atur forçós, la situació de l'erari municipal era crítica i el cost econòmic dels jornals de les "brigades" eventuals arribà un moment que es féu insostenible. Pot servir d'exemple d'aquesta situació el fet que en el mateix ple del 7 de novembre, que havia "convalidat" l'enderrocament de les esglésies, el regidor Manuel González, de la CNT, demanava que "per tal d'economitzar despeses" "els tècnics estudiïn si l'enderroc de l'ex-església de Sant Domènec pot realitzar-se emprant dinamita enlloc de mà d'obra que consum molts jornals".
Davant d'aquesta greu situació econòmica, el govern municipal treballà en dos fronts: d'una banda intentant d'obtenir ajuts econòmics de les institucions, especialment de la Generalitat i, de l'altra, en el sindical, intentant de convèncer els sindicats que les "brigades" de construcció es dissolguessin, ni que fos provisionalment.
Les gestions amb la Generalitat per aconseguir diners foren constants. Per exemple, el 30 d'octubre el conseller d'Hisenda, Flor de Lis, adreçava una carta al Comitè Administratiu de la Caixa de Descomptes i Pignoracions, en la qual expressava que el sosteniment de les brigades d'obrers en atur forçós (aleshores ell assenyalava que eren 500) més el sosteniment de diverses institucions de beneficència confiscades, feia que "l'Ajuntament es trobi actualment en una situació econòmica molt crítica". En la carta s'advertia que "és molt probable que en la present setmana l'Ajuntament no pugui pagar les brigades d'obrers, i és seguríssim que no podrà pagar-les la setmana entrant, si no rep ajut econòmic. I això, naturalment, significarà l'acomiadament forçós d'un gran contingent d'obrers que no tenen altre mitjà de subsistència". Per evitar aquesta situació, el conseller del PSUC sol·licitava la pignoració de diversos títols o valors de l'Estat, confiscats a congregacions o establiments religiosos, valorats en conjunt en 756.000 pessetes, per tal de poder obtenir diners en efectiu.
Poc després, era el mateix alcalde Josep Corbella qui demanà diners per a les obres públiques més urgents. Així, el 16 de novembre sol·licitava a la Junta Regional contra l'atur forçós una subvenció del 50% del cost de les obres del pont de la Reforma, el dipòsit d'aigües potables i el cobriment del torrent de Sant Ignasi, valorades globalment en un cost d'1.816.926,27 pessetes. En la carta també s'expressava que si no s'aconseguia aquesta subvenció, s'haurien d'acomiadar "uns 400 obrers que ja treballen en la construcció de les obres esmentades". Quatre dies més tard, el mateix alcalde demanava a l'Institut contra l'Atur Forçós, de la Generalitat de Catalunya, un préstec de 150.000 pessetes, a compte de les obres de construcció de la plaça-mercat i del bloc de cases barates de l'actual plaça de Catalunya.
Però la situació econòmica s'anava deteriorant acceleradament i així, al ple municipal de l'11 de gener de 1937, l'Ajuntament acordà demanar a la Generalitat una subvenció setmanal transitòria de 60.000 pessetes "destinades a cobrir les atencions generals d'aquesta ciutat". En l'escrit de justificació es deia que el greu problema de l'atur forçós que vivia Manresa havia obligat el Consell a intensificar un pla d'obres "a fi de donar treball amb sentit immediat a més de nou-cents obrers parats, la situació dels quals era desesperada i als quals calia atendre per humanitat i per les greus derivacions que podia produir el deixar-los desatesos". En aquell moment les despeses en obres es calculaven cada setmana en 57.000 pessetes (31.000 en la brigada d'obres extraordinàries, 9.000 en la brigada d'obres ordinàries i 17.000 en materials per a obres), és a dir, gairebé la meitat de les despeses totals de l'Ajuntament, que pujaven 123.447,68 pessetes. El mateix ple aprovà diverses contribucions més per afrontar el dèficit.
Evidentment, aquestes aspiracions eren utòpiques i la Generalitat no féu més que anar atorgant minses quantitats, algunes amb destinació genèrica "a la construcció d'obres que ajudin a combatre l'atur forçós" i d'altres per a obres específiques, com després veurem.
Però els sindicats van rebutjar la proposta. El 18 de desembre responien dient que acceptaven la responsabilitat tècnica (i que a tal fi posarien homes de confiança de les dues organitzacions), però no la direcció administrativa, tot al·legant que el preu fet estava abolit per un decret de la Generalitat. En aquest sentit, afirmaven que a partir de l'1 de gener de 1937, tots els treballs de construcció municipals els realitzarien els sindicats "sense cap compromís en els pressupostos que pugui fer l'arquitecte...". La Comissió de Foment i tot el Consell Municipal refusà aquells acords.
Tanmateix, s'arribà a un compromís parcial sobre les "brigades" de construcció. El 24 de desembre de 1936, el Consell Municipal, a instància de Flor de Lis, aprovava una reducció de la meitat del cost que comportaven, tot proposant que els obrers treballessin només tres dies, o setmanes alternatives. El 2 de gener, representants dels sindicats i de la Comissió de Foment acordaven la segona opció. En una reunió posterior s'acordava confeccionar el cens del ram de la construcció i de la "brigada d'atur forçós" i tancar-lo el dia 24 de gener. Per aquest cens es considerven solament del ram de la construcció tots aquells obrers que demostressin haver-hi treballat des del 14 d'abril de 1931 al 19 de juliol de 1936 i evitar així que en formessin part obrers d'altres sectors laborals.
Però aviat es constatà que els representants sindicals i les bases pensaven diversament. En una assemblea celebrada al Teatre Conservatori el dia 30 de gener de 1937 les organitzacions sindicals, pressionades per una ingent massa obrera que havia vist reduït el seu sou a la meitat, feia marxa enrera respecte a l'acord de treball setmanal alternatiu i acceptava que a partir de l'1 de febrer s'incorporessin de nou a treballar i d'una manera continuada tots els components de les "brigades". La decisió es prenia sense cap consulta a l'Ajuntament. La Comissió de Foment, en un escrit al Consell Municipal, expressava la seva disconformitat amb els procediments emprats pels sindicats i demanava al Consell la desautorització d'aquest acord. Segons un document municipal, el cost de les "brigades d'atur forçós" des del mes d'octubre de 1936 fins al gener de 1937 havia estat de 760.723 pessetes.
Malgrat alguna oferta més realista que els sindicats plantejaren el 2 de febrer, la situació no es resolgué fins que el Consell Municipal Permanent el dia 2 de març presentà un ultimàtum: exposar la cruesa de la situació econòmica municipal a les organitzacions i partits representats al Consell, plantejar unes mesures radicals d'estalvi de despeses per intentar arranjar la situació econòmica definitivament i presentar la dimissió si aquells acords no eren acceptats. El Consell prenia aquelles mesures radicals "per evitar el col·lapse que es presenta" i posaven els seus càrrecs a disposició de les organitzacions polítiques i sindicals "perquè siguin aquestes les que escullin els homes que creguin més indicats per ocupar-los". A les "brigades" de construcció ja se'ls devia dues setmanades.
Les mesures radicals que el Consell plantejava eren la dissolució immediata de les "brigades d'atur forçós" com a mesura provisional (s'hi afegia que el reingrés s'havia de fer per antiguitat i d'una manera proporcional als dos sindicats); la reducció en un 60 per cent de la "brigada buròcrata eventual" (és a dir, els oficinistes) de l'ex-Casino i de l'Ajuntament i la reducció de departaments municipals, dels 15 existents a 9.
Aquesta decisió va produir un impacte considerable: les organitzacions ratificaren la confiança als seus consellers i quatre dies més tard, el 6 de març de 1937 i en un ple on no hi va faltar una discussió agra sobre el problema de l'atur, s'aconseguia l'objectiu llargament pretès pel Consell: la dissolució de les "brigades" i que les noves que es formessin treballesin només quan l'economia del municipi així ho permetés.
La veritat és que l'economia municipal ho permetria ben poc. En efecte, malgrat que amb la municipalització de l'habitatge, que s'aprovà en el mateix ple municipal, es creia que entraria una font d'ingressos important que possibilitaria reemprendre el treball, la realitat fou que la situació econòmica continuà empitjorant, que la majoria d'obres públiques es paralitzaren i que la majoria d'obrers no tornaren a treballar a compte de l’erari públic. Cal tenir en compte que per a les obres més imprescindibles ja existia la brigada municipal ordinària.
Al factor econòmic, com a causant principal de la suspensió de les obres, s'hi afegí la manca de materials de construcció, la necessitat de construir refugis i la partida de nombrosos obrers de la construcció cap al front de guerra
Quan es dissolgueren les "brigades" de construcció i es deturaren les obres, algunes esglésies ja havien desaparegut. Segons un informe del Departament de Foment i Treball, el març de 1937 s'havia enderrocat totalment l'església de Sant Miquel, la de Sant Bartomeu, i el convent dels Caputxins. Però les altres esglésies estaven ja en una fase de destrucció molt avançada, per la qual cosa s'optà per finalitzar l'enrunament.
Diverses dades fan pensar que aquell valuós patrimoni arquitectònic es va perdre per qüestió de mesos: la crítica situació econòmica, la necessitat de concentrar els esforços en les obres prioritàries, la necessitat urgent de construir refugis, el fet que ja comencessin a proliferar crítiques a la premsa i que es comencés a observar una certa mobilització ciutadana en contra. Si s'hagués pogut endarrerir uns mesos més el pla d'obres, la situació hauria canviat radicalment i ja no s'hauria plantejat l'enderroc massiu d'esglésies o, en tot cas, només s'hauria aprovat l'enderroc d'alguna d'elles per acontentar els sectors més radicals.
Curiosament, no fou fins un cop dissoltes les "brigades" que començaren a aparèixer a la llum pública diverses crítiques a aquella política de contractació, a l'impuls de tantes obres públiques i a l'enderrocament de les esglésies. Les crítiques anaren prenent virulència amb el pas del temps, a mesura que s'anava comprovant que havia estat un error immens que havia provocat l’enfonsament de l'economia municipal i, d'altra banda, a mesura que augmentava la tolerància i anava desapareixent el risc que impedia la lliure manifestació d'opinions sobre aquest tema.
El diari "UGT", en dos articles titulats "La barca de la ciutat" , apareguts a final de març i primers d’abril de 1937, criticava durament els fets, però els situava encara en una ciutat imaginària anomenada "Maurisa". L'articulista escometia contra els responsables d'aquella política, contra els sous que s'havien assignat, contra els "enxufistes" que havien contractat i contra la política d'invitar les seves amistats anar a "Maurisa", on "als dos dies d'arribar del "Pueblo", ja se'ls lliura una eina perquè la facin servir per enderrocar quelcom...". Segons l'articulista, la conseqüència d'aquesta política que qualificava de vergonyosa no podia ser més catastròfica: "I ocorregué el que era inevitable: (la barca) s'enfonsà".
El mateix diari, en un editorial publicat l'agost de 1937, afirmava rotundament que la principal causa de la "fallida total de l'economia municipal" havia estat "l'eufòria revolucionària" del Comitè i el fet que molts camarades creguessin que "els cabals podien repartir-se a dojo" i donant treball a tothom -encara que no fossin de la localitat- creient que les pessetes no s'acabarien mai més. I afegia: "Pensant en això, van començar aquelles obres d'esfondrament d'esglésies sense pensar que la ciutat tenia altres necessitats més peremptòries i que pel camí que se seguia les possibilitats aviat restarien exhaurides".
Justament aleshores sobrevingué un fet que encara posava més de relleu l'abast de l'error: mancaven locals municipals per estatjar els nombrosos refugiats que arribaven de diversos indrets de l'Estat. El mateix diari "UGT" el novembre de 1937 hi feia referència: "Cal tenir en compte que aquella disbauxa del començ de la guerra, aquella eufòria innecessària ha portat això altre. Tot aquell seguit de coses que hom va malgastar, tots aquells edificis que hom va malmetre ara hom els troba a faltar".
El diari "El Dia" esperà el novembre de 1937 per "trencar el silenci que fa catorze mesos ens havíem imposat" i afirmar que "des del temps del Comitè Revolucionari s'inicià una actuació pública sense previsió econòmica, carregada d'eufòria i pensant que els diners ja no havien d'esgotar-se més". El diari afirmava que la causa de la crisi era "la imprevisió d'uns homes i l'eufòria exagerada d'uns dies". Aquestes afirmacions provocaren una polèmica amb el diari "UGT" per escatir a qui pertocava la responsabilitat d'aquella política. Així, mentre que "El Dia" afirmava que des del 19 de juliol l'Esquerra no havia dirigit la vida pública, la UGT acusava l'Esquerra de tenir també representació al Comitè i per tant de ser-ne corresponsable.
El febrer de 1938, un articulista d'"El Dia" criticava "aquelles cèlebres brigades d'esforçats ciutadans, procedents de tots els racons d'Espanya, que amb entusiasme i fervor patriòtics admirables, lluitaven per la llibertat enderrocant edificis de caràcter religiós...". Unes "brigades", que segons l'articulista "havien estat tan nefastes a l'equilibri municipal". Aleshores, el diari ja s'atrevia a utilitzar un to acusatori que hauria estat impensable uns mesos abans: "Les organitzacions apolítiques i totalitàries, posades a governar, empastifen tot el que volen aclarir, lligant de peus i mans als partits polítics amb llur afany de solucionar-ho tot sense ajut de ningú". I referint-se al Consell Municipal, el diari afirmava: "aquest Consell tenia la profunda convicció de que la caixa municipal era la bóta de Sant Farriol, i obeint a aquesta creença obria amorosament als braços a tots els ciutadans, aixoplugant-los i fent-los empleats, sense mirar res més que no fos llur afany d'obeir les "consignes" del partit o bé els manaments de l'organització".
"La guerra no es decideix tirant a terra edificis que estan al nostre poder, sinó anant al front a plantar cara a l'enemic".
(Carles Costa, conseller de Cultura de l'Ajuntament de Manresa)
| "Des que va produir-se el fet del 19 de juliol, tots hem convingut que el màxim d'esforç ha de fer-se per guanyar la guerra, i l'enderrocament de les esglésies és una mesura que no ens la faria guanyar, perquè la guerra no es decideix tirant a terra edificis que estan al nostre poder, sinó anant al front a plantar cara a l'enemic. "Valdria molt més que tots aquests homes que treballen actualment en aquesta feina, agafessin les eines i els camions i marxessin cap el front a fer trinxeres, parapets, ponts, etc., etc. Fóra més encertat que les pessetes que setmanalment es gasten a Manresa per tirar esglésies a terra, es fessin servir per comprar o fabricar material de guerra per anar a enderrocar les esglésies dels pobles que encara estan a mans dels feixistes... "... Seria en va que enderroquéssim totes les esglésies si per manca d'activitat i de material perdéssim la guerra, doncs el feixisme triomfant tornaria a aixecar damunt de la fam i la misèria de la classe treballadora uns altres edificis que, com aquests que ara volem destruir, representessin la submissió i el servilisme d'una classe al damunt de l'altra... "... És ridícul veure camions transportant runes de les esglésies, mentre no en tenim per anar a cercar patates o altres proveïments. "No hi ha dret que ens entretenim aquí, mentre al front hi fan falta trinxeres per castigar l'enemic". |
|
Carles Costa i Cadevall, conseller de Cultura de l'Ajuntament de Manresa en representació del POUM.
("El Pla de Bages", 8-10-36) (*) |
Projectes i obres municipals més importants
El factor econòmic, doncs, va ser determinant perquè les obres públiques projectades es paralitzessin, algunes quan feia ben poc que s'havien iniciat i d'altres quan encara no ho havien fet. No coneixem exactament quin era l'estat de les obres quan es dissolgueren les brigades d'atur forçós i d'alguna també en desconeixem fins on s'havia arribat en acabar la guerra. Malgrat que després del cessament de les brigades es concentraren els esforços en unes poques obres que es consideraven prioritàries (el dipòsit d'aigües potables, la plaça-mercat, el pont de la reforma i la plaça de Sant Domènec), les dificultats que hem esmentat impediren que s'avancés gaire fins i tot en aquestes poques iniciatives. Convé, però, donar a conèixer algunes dades de les obres més importants projectades i/o executades:
La urbanització de la plaça de Sant Domènec i l'enderrocament del Teatre Conservatori
El 7 de novembre de 1936 l'Ajuntament acordà "enderrocar l'edifici Teatre Conservatori i les dependències i edificis annexos i l'illa compresa entre el carrer de Jaume I i de Fius i Palà per tal que resti una plaça regular i grandiosa digna de la importància de Manresa"
De moment, l'operació s'havia posat en marxa. El 7 de setembre s'havia començat a enderrocar l'església i poc després les dependències de particulars adossades a l'edifici, entre les quals, la sastreria Fornells, la joieria Busquets, els Olis López, la secció de "trossos" de Cal Jorba, el bar de Cal Nen d'Eusebi Torra i l'Oficina de Salubritat.
Per emplaçar alguns establiments i dependències d'aquests edificis, el mateix ple del 7 de novembre acordà construir al xamfrà del carrer de Jaume I amb la plaça d'en Clavé "un edifici que per les seves condicions respongui a la importància que tindrà la plaça esmentada". El solar, segons s'afirmava textualment en l'acord municipal, era propietat "d'un element considerat com a feixista Just Pastor Barros". Els terrenys van ser confiscats, però, finalment, l'edificació no es va portar a terme.
Les dependències del Conservatori també s'anaren buidant. Així, les entitats Cercle Artístic de Manresa i l'Escola Proletària d'Art Escènic, que hi tenien la seva seu, foren traslladades a l'ex-local de la Joventut Tradicionalista, al carrer de la Sabateria, segons l'acord del 12 de novembre, també s'hi portà el mobiliari de l'Orfeó Manresà. El Centre Excursionista de la Comarca de Bages es traslladà a un pis del carrer del Born i l'Escola Municipal de Música, ubicada també al Conservatori, s'emplaçà al carrer de Sobrerroca.
Diverses entitats culturals es van mobilitzar i van
sol·licitar a l'alcalde que se n'evités la demolició
La petició va fer efecte i el Consell Municipal Permanent, que es reuní l'endemà, acordà manifestar a les entitats signants de l'escrit "que s'ha vist amb molta complaença la seva petició, però com que cal enderrocar el dit Teatre, per a completar l'urbanització de la plaça, es procedirà a la construcció d'un nou edifici tan prompte com les possibilitats econòmiques de l'Ajuntament ho permetin". Novament es quedava a mercè de les "possibilitats econòmiques" municipals. I això en aquelles circumstàncies de fallida econòmica de l'Ajuntament era tant com dir que no es realitzaria. Si ja hem vist abans que l'economia no va permetre la realització de cap obra pública important, així doncs, encara amb més raó impossibilitaria la construcció d'un teatre que, en aquelles circumstàncies de guerra, hauria estat un autèntic luxe.
Això no fou obstacle, però, perquè durant un temps es mantingués intacta la voluntat de demolir el Conservatori. Per aquest motiu es continuà treballant en l'enrunament d'altres dependències de la plaça. D'altra banda, el 20 de febrer de 1937, el ple refusava la petició d'un altre escrit, aquest signat per artistes teatrals, en què es demanava que no s'enderroqués l'edifici del Teatre Conservatori per les condicions que reunia i pel seu alt valor artístic i se'ls responia que no s'accedia a la seva petició, però que l'Ajuntament tenia el propòsit "de crear un nou teatre que substitueixi el Conservatori i que reuneixi les condicions acústiques d'aquest".
Probablement no es féu cap pas seriós en aquest sentit, malgrat que al ple municipal del 6 de març, el conseller Sanmartí suggeria d'habilitar la sala d'actes de la Casa del Poble (Casino) per a teatre.
El maig de 1937 era l'Associació de Dependents del Comerç i de la Indústria que deixava el seu estatge de l'edifici del Conservatori, i el traslladava al Cafè Mundial, a causa que "més o menys aviat s'ha de procedir a l'enderrocament de l'antic estatge social". Però, curiosament dos mesos més tard, i com a primera prova que ja es començava a copsar que el Conservatori no s'enderrocaria, se cedia aquest mateix estatge al "Casal de la Dona Jove". Malgrat això, al final del mateix juliol la maqueta de la plaça Fius i Palà, basada en el dibuix de Francesc Cuixart, s’exposava en la I Exposició de Projectes d'Obres Municipals, organitzada pel Departament de Foment i Obres Públiques, i causava una gran expectació. La maqueta l'havia confeccionada Josep Carreras, de la Cooperativa d'Obrers Guixaires. El projecte era del mateix Departament de Foment.[Vegeu imatge]
Una altra dificultat important en què topà l’Ajuntament per deixar buida la plaça, fou l'estació transformadora d'electricitat dels Serveis Elèctrics Unificats de Catalunya, adossada al Teatre Conservatori. Un intercanvi constant d'escrits entre l'Ajuntament i l'empresa palesaven una relació difícil, malgrat que el mes de juny de 1937 havien arribat a l'acord de retirar la majoria de litigis existents. L'Ajuntament acordà emplaçar la nova estació al carrer de Jaume I número 6. L'arquitecte municipal en féu els plànols corresponents, però l'empresa demanà un espai més gran. Entre discussions i evasives anaren passant els mesos fins que s'arribà al 26 de setembre de 1938 en què l'Ajuntament assenyalava un termini de 40 dies per al trasllat definitiu del transformador. Malgrat tot, la instal·lació definitiva no s'acabaria fins al 1939, ja finalitzada la guerra.
És a través de la rèplica del diari "UGT" a l'ex-alcalde Marcet que podem saber que el projecte s'havia ajornat, ja que el rotatiu s'explicava així: "I ara, per més bona voluntat que hi hagi, com que no hi ha cap quantitat pressupostada per enllestir aquesta obra d'urbanització, ni tampoc hi ha cap possibilitat de trobar els mitjans necessaris, a desgrat que la situació econòmica del Municipi, sembla va endegant-se, l'urbanització de la plaça ha restat enlaire".
La idea de Francesc Cuixart i de tants altres manresans quedava, doncs, a mig fer. I encara hi resta, a hores d'ara.
| La construcció d'un dipòsit d'aigües potables | [Vegeu imatge] |
L'obra es creia necessària a causa de la insuficiència dels dipòsits d'aigua potable per proveir la ciutat, per millorar-ne la depuració i la potabilització i per aprofitar bona part de l'aigua que tornava al riu sense ser utilizada. El pressupost de l'obra era de 503.325 pessetes. El dipòsit, de formigó armat i d'una capacitat de 12.000 metres cúbics (el 50% de la que tenien plegats els tres dipòsits existents), es començà a construir al costat sud dels Dipòsits Nous -la paret nord havia de funcionar alhora com a mur de contenció de les terres on hi havia els altres dipòsits i que es podien esllavissar. L'obra es feia d'acord amb l'avantprojecte que havia confeccionat la dissolta Junta d'Aigues Potables. Posteriorment, l'arquitecte Eduard Lagunilla redactà el projecte definitiu.
Malgrat que els treballs preliminars ja havien començat molt abans, el projecte de construcció del mur nord del dipòsit d'aigües potables no s'aprovà fins al dia 1 de maig de 1937. Es concertà directament l'execució de les obres amb les centrals sindicals del Ram de la Construcció de la CNT i UGT pel preu de 262.388,15 pessetes. A més de la paralització soferta el mes de març, les obres s'hagueren de tornar a suspendre la tardor de 1937 per raons econòmiques, quan estaven gairebé enllestits els treballs d'excavació en la zona més profunda, de manera que les terres quedaren tallades a una alçada de 12 metres. Malgrat que l'Ajuntament per aconseguir l'ajut institucional argumentava que la paralització a una alçada tan considerable podia afectar greument l'estabilitat de les terres i que la mateixa acció de la pluja podia provocar una esllavissada, les subvencions que es reberen foren minses i no permeteren avançar molt més.
La construcció d'una plaça-mercat
Era una antiga reivindicació de la ciutat que pretenia evitar que la venda d'articles alimentaris hagués de continuar-se fent a la via pública. Es projectà en el terreny que actualment ocupa la nova escola Pare Algué, és a dir, entre els carrers Jacint Verdaguer, Joan XXIII, Mesquita i Bisbe Comes. El projecte era de l'arquitecte municipal Pere Armengou. L'edifici comprenia dues plantes i un semisoterrani. En aquest últim es distribuïen dues grans naus per a la descàrrega separada de les mercaderies, a més de les cambres frigorífiques, els magatzems i d'altres serveis interns. La superfície total de la planta era de 4.647 metres2.
La planta principal era ocupada pels espais de venda del mercat, que ocupaven 3.317 m2 de superfície útil, dels 3.809 m2 del total. La segona planta es desenvolupava solament en el cos central de la façana principal i es reservava a les dependències administratives i sanitàries.
La construcció del mercat es paralitzà quan només s'havien conclòs els treballs d'excavació dels fonaments a tota la longitud de la façana nord. El 6 de maig de 1937, la Junta Nacional Contra el Paro, organisme dependent del Ministerio de Trabajo y Previsión, desestimava la sol·licitud de subvenció per a la construcció de la plaça, "por no estar dichas obras comprendidas entre las que el decreto de 7 de octubre de 1936 señala como de preferencia para invertir los fondos destinados al paro obrero".
| La construcció del pont de la Reforma | [Vegeu imatge] |
Era una de les reivindicacions urbanístiques ancestrals de Manresa i es considerava el primer pas per a la urbanització de la plaça de la Reforma. El projecte havia estat confeccionat abans del 19 de juliol per Pere Armengou i l'enginyer de camins Antoni Ochoa i aprovat el 14 d'agost de 1936. Era pressupostat amb 606.460 pessetes. El projecte definitiu no s'aprovà fins un any més tard, el 16 d'agost de 1937. Només es treballà en la construcció del murs de contenció de la boca del pont i en obres accessòries. S'aconseguí una subvenció reduïda de la Generalitat i se'n gestionà sense èxit una altra de la Companyia del Nord. L'octubre de 1937 es reprengueren momentàniament les obres, però igualment s'avançà molt poc.
| Construcció d'un bloc de setze pisos a l'actual plaça de Catalunya. | [Vegeu imatge] |
Per contribuir a resoldre el problema de l'habitatge es projectà la construcció a l'actual plaça de Catalunya (denominada aleshores com a plaça terminal del carrer de Saclosa) d'un bloc de setze pisos econòmics, distribuïts en quatre plantes. El projecte fou confeccionat pels arquitectes Pere Armengou i Josep M. Carreras. També es treballà en l'obertura de la perllongació del carrer de Saclosa i la plaça i un primer tram de l'actual avinguda de Tudela. L'obra era pressupostada en 150.000 ptes. Quan es treballava en el primer bloc de pisos, les obres es paralitzaren fins a deixar una edificació a mig fer que més tard es coneixeria com "el casalot" i que no seria enderrocat fins a l'any 1981, com a conseqüència de la construcció de l’escola bressol L'Espurna, inaugurada el setembre del 1982.
Continuació de les obres del cobriment del torrent de Sant Ignasi [Vegeu imatge]
Al llarg del 1937 es reberen subvencions de l'Institut contra l'Atur Forçós de la Generalitat de Catalunya -203.570 pessetes- per a continuar el cobriment del torrent, obra iniciada durant la República. L'Ajuntament gestionà i aconseguí de la Generalitat que part dels diners concedits per al torrent servissin per al dipòsit d'aigües potables, amb la qual cosa les obres del torrent se'n ressentiren, i no acabarien fins molts anys més tard.
Obertura i nova alineació de l'avinguda Pirelli
Es tractava d'unir la fàbrica Pirelli amb el sector del pont del cementiri. El projecte era anterior al 19 de juliol i es feia per facilitar el trànsit intens que circulava per la carretera de Cardona. Quan es dissolgueren les "brigades", l'obra estava pràcticament acabada.
Construcció, al turó de Puigterrà, d'una caseta per a l'emissora de Ràdio Manresa
El projecte també s'aprovà el 7 de novembre de 1936. La petició la va fer el Comitè Obrer d'Administració de Ràdio Manresa amb la intenció d'instal·lar-hi una nova emissora, i el ple municipal la va aprovar "per tal de donar el major increment al servei utilíssim de ràdio-difusió i essent a la vegada una millora que posa de relleu el bon nom de la nostra ciutat el tenir una emissora que respongui a les necessitats de tots els estaments socials al servei públic". L'obra s'anà ralentitzant per manca de mitjans econòmics, la qual cosa obligà al Comitè a obrir una subscripció "Pro Emissora" entre els radiooïdors per poder-la acabar.
Altres obres
Al pla de les obres inicials, convalidades el 7 de novembre de 1936, també s'incloïa l'obertura dels carrers de Saclosa, d'Òdena, l'eixamplament de l'antic camí dels Frares i del carrer de Viladordis, d'acord amb el Pla d'Eixample, i la nova pavimentació i millorament de clavegueres del carrer de Santa Maria (segons el projecte aprovat el 1935). El mateix 1936 s'enderrocà la plaça de braus inaugurada el 1932 i s'inicià la demolició de la fàbrica Batlles, situada al torrent de Sant Ignasi. Posteriorment, es pavimentà el carrer de Na Bastardes i es realitzaren obres als carrers de la prolongació d'Àngel Guimerà i de Montalegre, entre d'altres. També es portaren a terme obres de reparació i d'habilitació a l'Ajuntament, a l'Hospital, a l'ex-convent de les Saleses i el seu entorn (on hi havia un projecte per a convertir en escola de readaptació de mutilats de guerra, si bé, finalment, serví per a hospital de sang), a la Casa de Caritat, als locals de la CNT i de la UGT, a l'Escorxador i a l'Ateneu Obrer Manresà. Igualment, s'enrajolà la piscina petita.
La Seu no només va haver de patir l'amenaça de l'enderroc, sinó també, i com la majoria d'esglésies de la ciutat, les conseqüències dels assalts, que hi van causar autèntics estralls
| Joaquim Aloy | [Vegeu imatges] |
A l'apartat anterior ("L'enderrocament de les esglésies. Les obres públiques") s'ha explicat com el Comitè Antifeixista, forçat per les organitzacions sindicals i, aquestes, per les seves bases més intransigents, havien decidit enderrocar totes les esglésies de Manresa. També hem avançat que, malgrat tot, la Seu se'n va poder deslliurar. En aquest capítol tractarem les circumstàncies i els detalls més importants i coneguts que va viure la basílica durant el 1936, sens dubte, un dels anys més dramàtics de la seva història.
D'entrada, cal aclarir que la Seu no només va haver de patir l'amenaça de l'enderroc, sinó també, i com la majoria d'esglésies de la ciutat, les conseqüències dels assalts, que hi van causar autèntics estralls. Se sap que després del 19 de juliol encara se celebrà a la Seu la missa conventual durant dos o tres dies, fins que s'avisà els canonges del risc que corrien si continuaven celebrant els actes religiosos, ja que en algunes contrades del país havia començat l'incendi d'esglésies i la persecució religiosa. El di 22 ó 23 de juliol es reunien Lluís Rubiralta, Joan Simon, mossèn Valentí Santamaria i el doctor Joaquim Cornet per planificar les mesures que calia prendre per protegir, entre altres monuments, la Seu, en previsió que les masses l'assaltessin. Posteriorment, enviaren una carta al conseller de Cultura de l'Ajuntament amb aquesta finalitat.
Poc després tingué lloc l'assalt que més destrosses causà a la Seu. Tanmateix, aquest és un capítol que presenta moltes incògnites a causa de la diversificació i contradicció de les versions existents. D’entrada, el dubte es planteja en relació amb la data exacta, però també a l'entorn de les circumstàncies en què es produí l'assalt més important. Dues persones han escrit àmpliament sobre aquest tema: Lluís Rubiralta i Garriga i Rafael Corvinos i Barraca -ambdós en sengles memòries només parcialment publicades a la premsa actual. Les seves versions són, però, molt diferents. Aquí només en farem una breu referència.
Així, Lluís Rubiralta afirma que el 25 de juliol de 1936 s'assabentà que la Seu cremava i tot seguit se n'anà al Comitè Antifeixista i a l'Ajuntament a comunicar-los aquest fet, però, segons ell, les gestions resultaren infructuoses i decidí anar-hi tot sol. En arribar a la baixada de la Seu, va veure davant del portal nord com els incendiaris atiaven una immensa foguera amb tota classe d'objectes que anaven sostraient del temple (retaules, confessionaris, roba litúrgica, etc.). Rubiralta afirma que es féu passar per delegat de la Generalitat i que els convencé per tal que respectessin algunes de les obres artístiques de més valor de la basílica i que ell assenyalaria amb un guix blanc. D'aquesta manera pogué marcar -i, consegüentment, salvar- l'Arxiu, el retaule del Sant Esperit, la cripta dels Cossos Sants -on ja s'havien causat algunes destrosses-, la verge de l'Alba, el retaule del Sant Sopar, el Museu, etc.
Continuant amb la mateixa versió, cap a les 8 del vespre arribaren a la Seu uns cinc homes del Comitè Antifeixista entre els quals hi havia Rafael Corvinos. Rubiralta diu que Corvinos l'acompanyà al seu domicili, però no explica que ni ell ni el Comitè fessin res per evitar que continués la devastació del temple.
D'altra banda, la versió de Rafael Corvinos i Barraca -que a partir del 10 d'agost seria president del Comitè Antifeixista- és ben diferent. Corvinos assegura que l'assalt fou el dia 24 i no el 25 i que, un cop a la baixada de la Seu, veié també la foguera i observà fora del portal de la Seu Lluís Rubiralta. Aquest, en veure Corvinos, li demanà ajuda per intentar salvar els objectes de més valor de la basílica. Llavors, tots dos van entrar dins, on -segons afirma Corvinos- es podia presenciar un espectacle dantesc, ja que la nau era plena de gent que destrossava tot el que trobava. Corvinos explica que per aturar aquella destrucció, s'adreçà a tots els incendiaris com a membre que era del Comitè Antifeixista i els pregà que no continuessin. Els incendiaris no tan sols no li feren cas, sinó que l'insultaren i l'amenaçaren de treure'l de la Seu. Hagué d'insistir davant d'aquella gentada incontrolada, a fi de convèncer-los que la Seu contenia tresors que, si es salvaven, es podrien vendre i així aconseguir armes i diners per a la guerra. La intervenció fou llarga i agitada. Corvinos afirma que Rubiralta l'acompanyà al llarg de tot el recorregut, però que no digué res, ja que per ser una persona d'ideologia més aviat conservadora, no es podia arriscar a actuar davant d'aquells incendiaris sense escrúpols. Després d'interminables discussions amb els assaltants, continua dient Corvinos, els convencé que traguessin a l'exterior tot el que ja havien destrossat i ho cremessin, talment com una mena d'incendi simbòlic de la Seu. Quan per fi hagueren sortit tots de dins la nau, Corvinos afirma que tancà la Seu amb la clau que hi havia al pany, i així impedí que s'hi pogués tornar a entrar i, per tant, la salvà de possibles assalts posteriors.
No és la intenció d’aquest treball investigar a fons aquesta qüestió concreta, però sí que calia fer-hi una referència, entre d’altres motius, perquè l'assalt causà danys quantiosos i irreparables com la destrucció d’altars, retaules, imatges, mobiliari, etc.
Tanmateix, sí que cal destacar forçosament el treball meritori que Lluís Rubiralta i el seu equip portaren a terme en traslladar, durant les setmanes posteriors a l'assalt, les peces més valuoses de la Seu a la Cova, l’espai que anteriorment havia estat designat per l'Ajuntament per acollir-hi les obres artístiques recuperades de les esglésies assaltades. El treball de Rubiralta fou possible perquè s'havia constituït a Manresa, com arreu de Catalunya i d'acord amb uns decrets de la Generalitat, un comitè de salvament del patrimoni, anomenat Comitè de Conservació d'Edificis Públics i del Patrimoni Artístic i Cultural. Aquest organisme, a la pràctica, no funcionà i es reuní molt poques vegades, però la seva constitució permeté Rubiralta d'actuar a partir d'aleshores amb el suport o la tolerància del Comitè Antifeixista i de l'Ajuntament.
Aquests objectes de més valor que no es perderen en l'assalt ja eren, doncs, salvats. Tanmateix, el que no estava salvat era el mateix edifici de la Seu. Malgrat tot, si bé el 7 de setembre havia començat l'enderroc de set esglésies manresanes, en canvi, el de la Seu momentàniament s'havia ajornat. El motiu d'aquesta moratòria és que ja havien començat les gestions encaminades a convèncer el Comitè Antifeixista de la importància artística de la Seu i de la necessitat de no enderrocar-la. És evident que tots els esforços de conservació del patrimoni es van concentrar únicament en la Seu, ja que es veia impossible intentar conservar cap altra església.
Les gestions foren diverses i de diferent naturalesa. Una primera intervenció, segons Rafael Corvinos, es dugué a terme precisament arran d'una petició que la comissió de salvament del patrimoni artístic local efectuà al conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol, per tal que enviés uns tècnics perquè valoressin les obres i joies d'art que encara hi havia a la Seu, per al seu possible trasllat. Ventura Gassol respongué que veia amb bons ulls la proposta, però que abans desitjava mantenir una entrevista amb membres del Comitè Antifeixista i de l'Ajuntament sobre aquest afer. Acceptada la proposta, partiren cap a Barcelona el regidor de Cultura, Josep Torra; el tinent d'alcalde de Finances, Josep Flor de Lis, i el tinent d'alcalde d'Assistència Social, Ramon Sanz, per part de l'Ajuntament, i Rafael Corvinos i Joan Espinalt per part del Comitè.
"L'interès de Ventura Gassol pel patrimoni artístic de Manresa, que el féu arribar fins i tot a l'insult, ens va infondre admiració i respecte"
Malgrat la severitat emprada pel conseller de Cultura, la impressió que d'aquella entrevista s'endugueren els manresans fou positiva, ja que tal com afirmava Corvinos: "L'interès de Ventura Gassol pel patrimoni artístic de Manresa que el féu arribar fins i tot a l'insult, ens va infondre, això no obstant, admiració i respecte".
La resposta a la petició concreta per la qual s'havia realitzat la reunió -la tramesa de tècnics- fou que hi anirien tan aviat com poguessin però que calia tenir paciència perquè disposaven de poc personal expert. La Generalitat, com és lògic, es trobava desbordada per la nova situació i no donava l'abast a atendre totes les peticions d'ajuda que rebia de tot Catalunya. Però cal tenir en compte que en aquells moments la Seu estava protegida i, per tant, no corria perill de ser assaltada.
Alguns manresans acudiren a la seu del Comitè Antifeixista per pressionar a favor del salvament de la Seu
En aquesta visita, en la qual es presentà un escrit "on es demanava amb clemència que tinguessin el seny de no enderrocar la Seu", Lluís Puig comentava que es va endur una gran sorpresa quan representants del Comitè que ell creia que sortirien a defensar-los no van dir res i, en canvi, els va donar la raó Enric Grau, membre de la FAI. Aquest fet pot explicar-se perquè, com s'ha dit en l'apartat dels enderrocaments, hi havia representants de partits i sindicats que individualment és probable que estiguessin a favor de salvar la Seu, però estaven constrets a complir les consignes de les seves respectives organitzacions i no gosaven oposar-s'hi.
En aquesta trobada, Anselm Corrons els féu veure que l'edifici de la Seu era un lloc ben adient per a instal·lar-hi "la seu central dels sindicats de Manresa". Així, l'altar major podria servir de "presídium" i a cada altar s'hi podria instal·lar un sindicat de cada ram. Corrons els féu un dibuix, amb una imponent falç i martell a l'altar major, que recordava les multitudinàries reunions dels sòviets.
Una altra visita al Comitè Antifeixista l'efectuaren l'arquitecte municipal Pere Armengou, Lluís Rubiralta, el doctor Francàs i dues persones més, els quals els exposaren la barbaritat que representaria l'enderroc de la Seu i el ridícul que farien davant del món si finalment es portava a terme. Els membres del Comitè van respondre que, si bé ja s'havia acordat ensorrar totes les esglésies sense excepció, com a deferència a ells, demanarien als sindicats que reconsideressin aquest acord en relació a la Seu. Pere Armengou recordava bé les dues assemblees multitudinàries (la de la CNT i la de la UGT en els seus estatges respectius), celebrades com a conseqüència d'aquesta visita, on es va debatre de nou la qüestió i on les centrals sindicals de nou es refermaren en la decisió de derruir la basílica.
L'argument que més utilitzaven els partidaris d'ensorrar la Seu era la ira que la seva silueta despertava en els milicians que passaven per l'estació del Nord de pas cap el front de guerra
A partir de les fitxes dels jornals dels obrers que treballaven en els enderrocs i que es conserven a l'Arxiu Històric Comarcal de Manresa, es pot deduir que el 22 de setembre fou el primer dia en què alguns obrers -concretament 8- ja treballaren en els preparatius de l'enderroc de la Seu. A la setmana següent (la que anava del 28 de setembre al 4 d'octubre) ja hi treballaren 27 obrers, xifra que aproximadament s'aniria mantenint durant les primeres setmanes.
S'arribava, així, al moment més crític, ja que l'enderroc era a punt de començar. Aquest fet produí intervencions urgents. Pere Armengou, davant la irreversibilitat de la decisió, suggerí que s'iniciés la demolició per l'agulla piramidal del campanar (obra de l'arquitecte Alexandre Soler i March, construïda el 1918) i que, per realitzar-ho, construïssin una bastida per tal de davallar les roques amb un muntacàrregues. Així s'alentia considerablement el ritme de la demolició, tal com es pretenia.
La tàctica dels dos arquitectes era començar l'enderroc per les parts modernes o secundàries de l'edifici
 Reproducció de la carta de l'alcalde Francesc Marcet |
L'alcalde Marcet ja havia pressionat moltes vegades al Comitè perquè es conservés la Seu. Ara ho feia, però, públicament. Això volia dir que considerava que la situació era desesperada, que en veia inevitable la pèrdua i, que, com a últim recurs, escrivia aquella carta oberta perquè la ciutat perdés la por i es manifestés en contra d'aquella aberració escandalosa. La veritat és que la carta, probablement escrita o si més no molt influenciada per Joaquim Amat-Piniella, que era el secretari particular de l'alcalde, féu efecte. Permeté que l’afer de la Seu sortís per primera vegada a la llum pública, que deixés de constituir un tema proscrit i que la gent que fins aleshores no havia pogut manifestar-se ho fes immediatament.
La carta de l'alcalde Francesc Marcet fou la porta d'entrada d'un allau de peticions i pressions per evitar l'enderroc de la Seu
Des d'aquell moment, el tema de la Seu ja fou de domini públic i les pressions per evitar l'enderroc s'intensificaren. L'endemà mateix de la carta de Marcet va aparèixer a la premsa l'adhesió d'Acció Catalana; el dia 3, la de la secció de Manresa de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya de la UGT; el dia 5, la de la comissió de Cultura d'Esquerra Republicana de Catalunya, la presidenta de la qual era Antonieta Feliu.
El dia 7 es publicava a la premsa una lletra de les entitats esportives en la qual, després d'adherir-se a la carta de l'alcalde, demanaven "que si no hi hagués projecte per a la utilització de l'esmentat edifici, que es destini a pista coberta, realitzant així el tan necessari Casal dels Esports (...). No creiem necessari detallar les moltes possibilitats d'instal·lació que de si té el projecte que en el seu dia i de forma extensa podrà presentar-se, però sí que creiem obligat a remarcar que l'esmentat edifici s'adapta per convertir-se en el futur gimnàs de tots els escolars manresans, planter d'homes perfectes, tant corporal com intel·lectual, d'un no llunyà demà". Firmaven la carta: Penya Ciclista Bonavista, Gimnàstic Boxing Club, Unió Manresana de Basquetbol, Club Natació Manresa, Sport Ciclista Manresà, Centre d'Esports Manresa Secció Atlètica, Societat Naturista, Centre d'Esports Manresa, Club Alpí Manresa Secció d'Esports de Muntanya, Billar Club Manresa, Esquí Club Manresa Secció d'Esquí de Muntanya, Esquerra Republicana Secció d'Esports, Penya Ciclista Manresana, Centre Excursionista Montserrat, Club Muntanyenc Manresà i Club d'Escacs Manresà.
El mateix dia 7 d'octubre, el Cercle Artístic de Manresa feia pública també la seva adhesió a la carta de l'alcalde Marcet, dient: "Defensem la conservació de la Seu, prescindint de la seva significació religiosa, per la seva valor arquitectònica, com protestaríem, posem per cas, contra la destrucció d'altres construccions remarcables com són el Jutjat amb la seva façana neoclàssica, el Pont vell, etc.". El dia 8 s'hi adheria Estat Català, assenyalant que: "És necessari fer desaparèixer tot quant d'inútil resti de l'etapa anterior, amb llurs ídols i fanatismes, però hem d'anar molt en compte a confondre-ho amb el que sigui art veritable".
El dia 10, el Comitè de Conservació d'Edificis Públics i del Patrimoni Artístic i Cultural tornava a fer sentir la seva veu, dient: "...és amb veritable plaer que aquest Comitè constata que, malgrat la diversitat de llurs ideologies i doctrines, totes les entitats coincideixen en demanar la conservació de la Seu per motius purament artístics. Confia el Comitè que aquestes opinions, inspirades exclusivament en un sentiment d'amor a les belleses de la ciutat, seran escoltades, amb la qual cosa es prestarà un gran servei al patrimoni artístic de Manresa i de Catalunya".
El dia 14 s'adheria a la carta de l'alcalde el Grup Excursionista de la Cooperativa Obrera Manresana. El dia 15, ho feia el "Foment de la Sardana" tot dient: "Seria de doldre que degut a l'ofuscació del temps revolucionari que estem vivint, es portés a terme una de les més fortes, per la nostra ciutat, vexacions del Patrimoni artístic".
Per si calien noves idees per a la utilització de l'edifici de la Seu, el 18 d'octubre, l'Assemblea de Treballadors de la Terra del Bages, sol·licitava al Consell Municipal, entre altres coses, "que els fos concedit el local de l'ex-església de la Seu, per a instal·lar-hi el mercat central major i magatzem de la Federació".
Fou el mateix mes d'octubre que es va prendre finalment la decisió de limitar l'enderroc de la Seu només a la part moderna i conservar la resta de l'edifici
Fou, justament, enmig d'aquesta campanya i durant el mateix mes d'octubre que es va prendre finalment la decisió de limitar l'enderroc de la Seu només a la part moderna i conservar la resta de l'edifici. Això és el que es pot deduir de la següent nota de la redacció del diari "El Pla de Bages" publicada el 31 d'octubre: "Fem avinent als nostres col·laboradors que no es publicarà cap més article que faci referència a l'ensorrament de la Seu, doncs, el consell Municipal ha pres en ferm -creiem- unes determinacions en aquest sentit, i no ens sembla ja adequat mantenir cap més polèmica sobre aquesta qüestió".
Aquesta nota no explica encara quina és la determinació que s'ha pres envers la Seu. Però en un informe del Departament de Foment i Treball realitzat també el 31 d'octubre sobre l'estat de cadascuna de les obres d'enderrocament i de les diverses obres públiques que s'estaven fent aleshores, es pot llegir: "En l'actualitat està totalment enllestit l'enderrocament de la de Sant Bartomeu, gairebé llest el de Sant Miquel i molt avançats els restants, excepte el de la Seu que, per acord posterior, s'ordenà que fos limitat a la part moderna de l'edifici".
És a dir, que si bé inicialment l'enderroc de l'agulla neogòtica del campanar es considerava el primer pas per demolir la Seu sencera, ara es canviava d'opinió i es decidia enrunar només alguna part afegida i, en definitiva, salvar la Seu.
L'acord es va prendre en reunions dels comitès executius de les centrals sindicals
En canvi, Emilià Martínez, de la CNT, deia: "Recordo que, entre d'altres coses, en un ple de la local, es plantejà la qüestió de la Seu. Algú digué de seguida que el millor que es podia fer era ensorrar "aquell munt de pedres velles", i en el seu lloc aixecar un grup escolar quan fos possible. D'altres s'hi oposaren dient que de llocs per a fer escoles, n'hi havia molts i que d'edificis històrics en teníem molt pocs. Les discussions s'allargaren, es féu tard i es deixà la qüestió per resoldre un parell de dies després. Mentrestant arribà un comunicat de Barcelona -crec que era una comissió de salvament del patrimoni- i sobretot un prec escrit de l'arquitecte municipal de Manresa, que deia que es faria una barbaritat, una mena de crim arqueològic si s'ensorrava la Seu. Llegit això, ja no hi va haver més discussions, vam estar tots d'acord en què no s'ensorrés. I així es salvà la Seu".
Hi havia sectors que, descontents amb la decisió de salvar la Seu, continuaven pressionant i considerant-ne desafiant l'existència
Lamote de Grignon implorà que no es permetés la destrucció d'aquella "joia arquitectònica única"
La incertesa, doncs, continuava, però, d'altra banda, també cal dir que es produïren diverses circumstàncies que afavoriren que aquesta problemàtica anés perdent protagonisme i que progressivament anés disminuint el perill. Una, esdevinguda ja el 19 d'octubre, era la desaparició del Comitè Antifeixista com a tal i la constitució del nou Ajuntament. El canvi de casa -ja no es governava la ciutat des del Casino sinó des de la casa gran- havia d'influir forçosament, i més tenint en compte que al Consell Municipal figuraven persones com Carles Costa, Josep Flor de Lis, Ramon Sanz, etc., que eren acèrrims defensors del salvament de la Seu. El procés de recuperació del poder municipal era paral·lel al de la Generalitat. La situació, doncs, havia variat ostensiblement en relació amb els primers mesos de la revolució. Un altre aspecte que també pesava era que la majoria dels integrants dels sectors sindicals més intransigents havien anat al front i, per tant, havia disminuït notablement la pressió sindical d’exigència de l’enderroc. D'altra banda, a partir del desembre de 1936, començà la construcció de refugis per protegir la població civil dels bombardeigs aeris, amb la qual cosa es feia palpable la inutilitat d'esmerçar diners en feines inútils quan, dins també del camp de la construcció, hi havia unes necessitats peremptòries.
Que l'enderroc es retardà molt és del tot segur, ja que un informe realitzat el 12 de desembre de 1936 ens diu que en aquesta data només s'havia derruït "la part corresponent als dos terços superiors del "ramat"" i, també pel fet que, segons el fitxer de les "brigades", els obrers no acabarien els seus treballs d'enderroc fins al mes de gener de 1937. Concretament, i segons aquest fitxer, a la primera setmana de gener hi havia 16 obrers treballant-hi, 15 a la segona, 6 la tercera i 4 a la quarta (la que anava del dia 18 al 24). A l'última setmana ja no n'hi havia cap.
Des del 22 de setembre que s'havien iniciat els preparatius de l'enderroc fins aleshores havien estat, doncs, 4 mesos de treballs d'enderrocs, el resultat definitiu dels quals fou la demolició de l'agulla piramidal del campanar i la de les sagristies del Remei i de Sant Pere.
D'aquí, la importància que adquirí el fet que es pogués aconseguir l'ajornament de l'enderroc de la Seu -ajornament causat per les diverses gestions comentades-, car es guanyà un temps que resultà decisiu. Probablement aleshores, com ja s’ha escrit més amunt, si no haguessin estat ja mig enrunades s'haurien suspès tots els enderrocs de les esglésies; en canvi, la Seu, quan arribà aquest moment, continuava mantenint la seva estructura principal intacta.
Un grup de minaires de Sallent amb residència a Manresa s'havien ofert dos o tres vegades per dinamitar la Seu
En relació al tema econòmic, també cal assenyalar que en destinació a la Seu encara hi havia pendent el llegat econòmic que Prudenci Comellas havia donat per a la conservació i finalització de la basílica. És probable que aquests diners s'utilitzessin per a fins totalment contraris als que estaven destinats. Així, el 22 d'octubre, el Consell Municipal havia acordat declarar confiscat "el Patronat de l'Obra de la Seu i tots els béns, drets i accions del mateix i com a conseqüència sol·licitar de l'organisme o Departament competent la corresponent autorització per a disposar l'Ajuntament de la quantitat de 200.000 pessetes, procedents del llegat de Prudenci Comellas per a obres de reforma de la Seu de Manresa, dipositades a la Caixa d'Estalvis d'aquesta ciutat, amb el fi de destinar-les al pagament de les despeses de reforma del mateix edifici i altres obres d'interès municipal". Tenint en compte que aquells dies ja s'estava enderrocant la torre del campanar, no és descartable de pensar que aquells diners contribuïssin a sufragar-ne les despeses o es destinessin a la partida de despeses generals de les "brigades d'atur forçós".
La seguretat que la Seu quedava definitivament salvada només es tingué quan el recinte fou utilitzat per a finalitats relacionades amb la guerra. Així, si bé a principi d'agost de 1937, el Consell Municipal acordava "habilitar l'edifici de l'ex-església de la Seu d'aquesta ciutat com a lloc d'allotjament de les tropes que puguin venir a aquesta ciutat, confeccionant-se ja en l'actualitat mil llits amb tots els atuells corresponents, i a més s'instal·laran dutxes, rentadors, i totes les millores de caràcter higiènic que calguin", en realitat, a partir de l'octubre de 1937 serví per estatjar-hi nombrosos refugiats de guerra que anaven arribant a Manresa. L'habilitació del temple per a viure-hi centenars de persones comportà un munt d'obres i un enrenou fàcilment imaginable. Més endavant, el 1938, la Seu també fou emprada com a garatge d'ambulàncies. L'última destrossa que patí fou la dels vitralls quan, durant la retirada dels republicans, el 24 de gener de 1939, van caure a bocins com a conseqüència de les explosions causades sobre els ponts.
El balanç final de tot aquest llarg i intens procés fou, doncs, un salvament parcial de l'església gòtica. Perquè si bé és clar que la Seu se salvà de la demolició, també ho és que quedà força malmesa i que perdé bon nombre de peces de valor artístic. Això no treu la importància decisiva que tingueren les múltiples gestions realitzades envers el seu salvament i els mèrits extraordinaris de les persones i els col·lectius que aconseguiren evitar-ne la seva desaparició.
| Jo crec que la Seu, en lloc d'ésser una gran joia d'art, és un casal hon hi fan niu les òlives, una casa en la qual no hi pot viure ningú de tant fosca com és, i que representa l'acumulament d'un fanatisme de generacions i generacions. Ara és hora d'acabar amb tot el que ens pugui recordar els anys d'esclavitud en els quals s'obligava a la gent a construir aquests grans edificis, que algú ha dit que són d'un valor històric incalculable. "Ara que el poble ha trencat les cadenes que l'oprimien i va en camí de la seva llibertat, és molt millor construir edificis moderns, plens de sol, llum i alegria. "El passat és la mort, el pervindre és la vida; instaurem, doncs, un règim de llibertat i d'igualtat. "El meu vot és en pro de l'enderrocament de la Seu. |
|
Pere Fitó, "Mariné"
("El Pla de Bages", 3-10-36) (*) |
| "Veig que la Seu està en perill. Quatre analfabets anticlericals, però casats per l'església i amb els fills batejats i sustentant per vergonya el nom d'un sant del santoral religiós, se les donen per fer el "furibundo" a deshora, enderrocant tot el que els sembla sense mirar prim. Feu-los anar una temporada a voltar món o a Barcelona a veure si enderroquen la Sagrada Família i la Seu d'allà o aparten de la vida artística i arquitectònica els valors que fins a la U.R.S.S. han respectat deixant-ho per museu del poble". |
|
Zurita Cervelló
("El Pla de Bages", 28-10-36) (*) |
| "...segueixo opinant que la Seu s'ha de enderrocar, i un cop fora, al seu lloc hi hauria una bona miranda i regular Parc, que ara Manresa no té, i que a algun veïnat que ara no hi toca el sol hi tocaria" |
|
Pere Fitó ("Mariné")
"El Pla de Bages", 31-10-36) (*) |
| "L'edifici de la nostra Seu, amb la Cova per pedestal, és la millor vista artística del país. La Seu pot ésser un museu, una biblioteca -àdhuc si voleu un magatzem de serradures- però seguint l'exemple de Barcelona, mai es pot enderrocar, com tampoc enderrocaran allí les muralles romanes, ni la plaça del rei.< |