Acció Catalana

“...és reconfortant de poder treure el cap i respirar l'aire pur d'una assemblea de catalanistes, que per damunt de tot i de tothom posen l'ensenya sagrada del patriotisme. És aquesta sensació de vitalitat, d'optimisme, de fortalesa, de fe en els seus destins de la pàtria, la que he experimentat en presenciar les deliberacions del Primer Congrés Nacional de les Joventuts d'Acció Catalana Republicana.

Aquest aplec de gent jove, que, havent superar l'època del catalanisme idíl·lic, de flors i violes, s'acaren seriosament amb tots els problemes vius de Catalunya, i procuren extreure'n l'essència que ha de servir per fixar sobre bases sòlides els destins i la grandesa de la pàtria, és un exemple a oferir a tots els catalans...

Congressistes de les Joventuts d'Acció Catalana Republicana!: rebeu la salutació emocionada d'un company que, com vosaltres, no té altra ambició que ésser útil al seu país.”

(“La Publicitat”. “El nostre congrés”. 7-6-1936)




Manuel Azaña

“...hi ha el perill que l'absència del senyor Azaña de la capçalera del Banc blau pugui tenir conseqüències incalculables. ¿Qui, com ell, té l'autoritat i el prestigi per imposar-se i mantenir la unitat de l'actual majoria parlamentària? ¿Qui, com ell, serà respectat per amics i adversaris? El confinament del senyor Azaña a la presidència de la República representaria, en certa manera, la decapitació del Front Popular.”

(“La Publicitat”. “Un luxe massa car”. 28-4-1936)

"La història dirà si el senyor Azaña ha estat un gran conductor de pobles; els que tan de la vora seguim la seva obra de governant sols podem dir, ara com ara, que aquest patriota castellà és l'únic espanyol de la seva època que té aquell punt de grandesa, de lírica ambició, aquell punt de poeta i de somniador que han tingut els autèntics grans homes d'Estat de tots els països".

(“La Publicitat”. “Azaña”. 10-5-1936)

Josep Carner

“En Carner és un dels homes que m'han fet més impressió de tots els que he tractat. La seva conversa -regal de l'esperit, com diríem en termes floralescs-, les seves idees, la manera de dir-les, tot plegat us dóna la sensació que us trobeu davant un home molt important. No és d'estranyar la gran influència que el seu tracte pugui haver produït en homes que hagin tingut la sort de conviure amb ell. Josep Pla, per exemple, ha tret un partit molt considerable d'aquesta amistat, en l'ordre de les idees, naturalment.

En Carner viu el moment social amb una intensitat rarament coneguda entre nosaltres. És un magnífic ciutadà del món, que tot li interessa; posseeix la qualitat de percepció afinada fins a un grau impressionant. De tots els fets, de totes les idees, sap copsar-ne els matisos més recòndits, amb una gran claredat de visió i amb un "nas" d'observador atentíssim. Gairebé estaria a punt de dir que el Carner home m'interessa tant o més que el Carner escriptor.”

(“El Pla de Bages”. “Josep Carner”. 29-1-1927)

Catalunya

"Els catalans tenim la gran sort que hi ha una gran feina a fer. L'autonomia ens planteja l'orgull, la il·lusió de poder contribuir a la creació d'aquesta Catalunya nova. Tot està per fer i aquesta és la nostra força"

(Conferència titulada “Confessions d’un periodista”, celebrada a Manresa, el 3-5-1936. Crònica del diari “El Dia” de l’endemà)

“Per damunt de tots els partits, per damunt del Front de Dretes i del Front d'Esquerres, la jornada d'avui té un sentit nacional. Catalunya sencera, la Catalunya eterna, la d'ahir, la d'avui, la de demà, la de sempre, es dreça, en aquestes hores inoblidables, alta, digna, orgullosa, amb el cor amplament obert a l'esperança.”

(“La Publicitat”. “Benvinguts!”. 1-3-1936, dia del retorn a Catalunya del govern de la Generalitat després del seu empresonament pels Fets del Sis d’octubre)

“I és que enmig de l'aspra lluita, de la revolució sorda que en aquesta època fa trontollar les més velles, les que semblaven més sòlides construccions socials, Catalunya té encara moltes il·lusions a realitzar. L'ideal patriòtic que en altre bandes, si no superat del tot, es troba relegat a segon terme pels problemes materials, més directes, més dramàtics, a Catalunya és encara el motor poderós que posa en moviment totes les energies, tots els entusiasmes. Tenim la sort d'ésser un poble políticament jove, governamentalment verge. Tenim la sort de trobar-nos davant nostre amb una grandiosa tasca a realitzar, tasca que gairebé a tot arreu fa temps que està acabada.

Hem d'estructurar la Generalitat. Del no-res hem de fer-ne sorgir tota una construcció de govern. Hem de crear un Estat, li hem de donar un estil i hem d'omplir-lo d'un contingut.”

(“La Publicitat”. “Tenim la sort...”. 3-3-1936)

Davant del vent de follia que bufa a Espanya, Catalunya té el deure de posar a contribució tota la força del seu seny i la potència del seu patriotisme. Són en hores com aquestes que els homes de govern realment dignes d’aquest nom han de donar tota la mesura del seu valor.

("La Publicitat". “Crit d’alerta”. 2-6-1936)

“Tots els catalans honrats, tots els catalans dignes d'aquest nom, en aquesta hora de prova i de perill, han d'estar, moralment i materialment al costat del nostre Govern. Ens hi juguem la llibertat de la pàtria. Els enemics de la República són els nostres enemics. No els enemics solament de les esquerres: els enemics de tots els catalans.

El qui en aquestes hores greus no estigui d’una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual exigirem comptes.

Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!”

(“La Publicitat”. “Nit de vetlla”. 19-7-1936)

“Servirà d’alguna cosa, aquesta lliçó? Portem quatre anys de República i hem passat per situacions ben diverses. Els veritables catalanistes no tenen ja cap excusa per ignorar a quina banda estan els que ens poden i ens volen ajudar. Cap patriota autèntic no pot presentar una excusa valable per rebutjar i combatre aquest moviment espanyol, que resumeix la figura i el nom de Manuel Azaña. Fins fa alguns mesos, el Catalanisme podia cultivar la il·lusió de jugar la seva carta en dues taules diferents. Ara ja no. Els fets, amb la seva força brutal, s’han imposat a les teories. Girar-se contra les esquerres és, purament i simplement, girar-se contra Catalunya.”

(“La Publicitat”. “Reflexions d’un catalanista”. 29-5-1935)

CEDA

“EL partit de Gil Robles representa l’Espanya de les dretes feudals, reaccionàries, feréstegues i endarrerides, i la representa malgrat aquesta faramalla, purament externa, que, superficialment, li dóna l’aire d’un partit a la moderna i obert als nous corrents del món. La força de la Ceda ve del fet que tota la carcunderia d’Espanya veu en ella el mitjà més eficaç per a defensar els seus interessos...”

“La Ceda serà partidària de la República, de la Democràcia i de la Justícia social mentre no hi hagi manera de substituir-les per la Monarquia, el Feixisme i una Justícia social del gènere Martínez Anido.”

(“La Publicitat”. “Després de ‘Todo el poder para el Jefe’”. 21-3-1936)

Cop d’Estat

"Caldria, doncs, que aquestes famoses classes conservadores que somnien amb la implantació violenta d'una dictadura de dretes, reflexionessin sobre les conseqüències que reportaria en aquests moments un cop d'estat feixista fracassat...

Així com un cop d'estat marxista ens portaria fatalment a una situació de força de tipus reaccionari, un cop d'estat feixista ens portaria a una situació de força de tipus exactament contrari.

La gent de seny -si és que encara en queda a una i altra banda- sabran què els convé."

(“La Publicitat”. “El cop d’Estat”. 11-6-1936)

“Que les dretes es belluguen; que la reacció, que el feixisme preparen un cop de força? Potser sí. Però els catalanistes i els republicans, els governamentals d'aquesta hora no hem d'oblidar una cosa: que tenim el poder a les nostres mans i amb el poder totes les palanques de la formidable força repressiva de què disposa l'Estat. Per molt seriosos que fossin els perills que amenacen la República -jo crec que en realitat, sobre aquest punt s'exagera molt- el govern té forces suficients per a esclafar en poques hores qualsevol intent de subversió.”

(“La Publicitat”. “La política de la por”. 17-7-1936)

“Caigui tota la responsabilitat, la terrible responsabilitat del que pugui esdevenir, sobre aquests folls que en nom de l'Espanya derrotada a les urnes, volen implantar la dictadura dels señoritos, la dictadura anticatalana.”

(“La Publicitat”. “Nit de vetlla”. 19-7-1936)

Salvador Dalí

“Fa molts anys que conec Dalí, i a hores d'ara encara no he pogut esbrinar la part de bona fe i la part de càlcul que hi ha en les seves excentricitats. Si algú em pogués convèncer que el nostre pintor representa la comèdia sobrerealista d'una manera freda, i perfectament única, en tindria una gran satisfacció i l'admiraria molt més.”

(“La Publicitat”. “Un català a Nova York”. 25-1-1935)

Eleccions a Corts del 16 de febrer de 1936

“...jo no tinc necessitat de rebre cap instrucció de Stalin per a saber que, per damunt de tot, m'interessa la dignitat i la llibertat de Catalunya. No em calen ordres de Moscou per a posar tot el meu esforç en l'obra de reconquistar l'Estatut, per a treure de les presons els milers de catalans que sofreixen condemna. Per això votaré íntegra la candidatura del Front d'Esquerres, perquè sé que cap dels partits que el formen no s'oposa a l'amnistia, a l'anul·lació de la llei del 2 de gener, a la restitució de l'autonomia. Jo votaré les Esquerres perquè sé que votar les Esquerres és votar pel Catalanisme.”

¿Amb quina cara podria presentar-se davant del món un poble que, pel pànic grotesc d'unes ordres de Moscou, deixava en les presons el Govern legítim del seu país i tants milers de germans de pàtria?

(“La Publicitat”. “Sense dubtar”. 30-1-1936)

"Nosaltres hem dit ben clar quins eren els motius pels quals formàvem part del Front d'Esquerres. És per catalanisme que ens aliem electoralment amb uns partits que lluiten tots, per l'amnistia i per la reconquista de l'Estatut, pel retorn de la Generalitat als representants legítims del país. Cap patriota no pot refusar els sufragis a l'única candidatura que arbora, sense atenuacions ni malentesos, la bandera gloriosa dels interessos permanents de Catalunya."

(“La Publicitat”. “Per dignitat, precisament...”. 31-1-1936)

"A mesura que s'acosta el dia 16, en la consciència de tots els catalans s'aferma la convicció de què aquestes eleccions, ara més que mai, són les eleccions del catalanisme contra l'anticatalanisme.

Cal haver seguit els actes del Front d'Esquerres per adonar-se que la idea central, el fet viu que encén l'entusiasme de les multituds és el patriotisme pur, el catalanisme a seques. Que els senyors de la Lliga se n'assabentin: és en nom de Catalunya que el diumenge vinent el cos electoral els barrarà el pas per a les Corts de la República".

(“La Publicitat”. “L’home que s’equivoca. 14-2-1936)

“Es tracta de saber si tenim categoria de poble, categoria de nació. Es tracta de saber si la vitalitat catalana, és prou forta per a saber-se imposar als forasters, als que fan de policia indígena i als traïdors que ens han sortit a casa mateix.

“Com que jo tinc confiança, tinc fe en els destins i en la grandesa del meu país; és per això que estic convençut que la victòria serà nostra. Aquest triomf magnífic tindrà totes les característiques d'un alçament nacional. Quan a Madrid, a París, a Londres, a tot el món, arribi la notícia que les Esquerres han guanyat arreu de Catalunya, no en dubteu: tot el món dirà que el catalanisme ha triomfat, que el catalanisme és invencible.”

(“La Publicitat”. “Diumenge de victòria”. 16-2-1936)

“La resposta és aquesta: triomf de les Esquerres a Girona, a Barcelona, a Lleida, a Tarragona. Cent deu mil vots de majoria a la capital!

No els diu res, això? ¿Ho veuen, ara, si aquestes eren les eleccions del Catalanisme?

Els primers diaris francesos que ens arriben a les mans porten uns titulars a cinc columnes que diuen: "A Catalunya els catalanistes triomfen en tota la línia."

Era això el que esperàvem, era per això que hem lluitat amb totes les nostres forces.

El cor no ens ha enganyat.

Visca Catalunya!”

(“La Publicitat”. “Diumenge de victòria”. 18-2-1936)

L’Estatut

“...Si a cada conflicte que se'ns presenti, les nostres forces vives han d'anar a Madrid a pidolar protecció, on és la nostra autonomia? On és la nostra llibertat?

... Si davant del fet transcendental de l'ordre públic comencem per declarar implícitament la nostra feblesa, la nostra por davant la responsabilitat del poder, com queden, on van a parar totes les batalles, totes les campanyes de la història gloriosa del catalanisme?

Una de dues: o els catalans som capaços de governar-nos, i en aquest cas ho podem fer íntegrament, o no en som capaços, i, aleshores, més val no pensar en autonomies i resignar-se beatament que els anys i la història ens canviïn la pell.”

(“Mirador”. “L’ordre públic i l’Estatut”. 30-7-1931)

Feixisme

“Mussolini es trobà amb una nació que no comptava per res en el concert europeu. Avui el ciutadà italià té la sensació que dintre Europa és un ciutadà de primera categoria, i està satisfet d'això, encara que ho hagi hagut de pagar a costa de la pèrdua de tota mena de llibertats individuals. Exactament ha passat amb l'Alemanya de després de la guerra. Els ciutadans d'aquests països han hagut de renunciar a la felicitat. Han desaparegut davant l'Estat. Ara cal preguntar-nos: aquesta sensació de patriotisme satisfet compensa la pèrdua de la llibertat? Jo crec que no. L'home és el centre de la creació i l'Estat ha de posar-se al servei d'ell i no a l'inrevés.

Què en trauran d'aquesta meravellosa escenografia, d'aquesta grandesa de l'Estat, si llur vida està lligada a tota classe de vexacions i de misèries? Què en treuen que el seu país faci por per les cancelleries si la seva vida han de passar-se-la miserablement d'uniforme en uniforme? Què és la vida d'aquests homes?”

(Conferència titulada “Confessions d’un periodista”, celebrada a Manresa, el 3-5-1936. Crònica del diari “El Dia” de l’endemà)

"Ara que els pistolers posen de moda el nom de Falange Española... no estaria de més que aquests senyors donessin una ullada per Alemanya o per Itàlia i veiessin els resultats efectius dels règims basats sobre la unanimitat forçosa; que veiessin com i de quina manera viuen aquestes societats on l'individu no és res i no té altra missió que alimentar la màquina monstruosa de l'estat totalitari"

(“La Publicitat”. “El feixisme”. 16-4-1936)

“Jo crec, en canvi, que el veritable perill feixista -i dic feixista per adoptar una paraula sobre la qual tots ens entenem- no fa més que començar...

... Davant d'aquest panorama, les esquerres han de reflexionar seriosament. Ens estem jugant la darrera possibilitat d'establir a Espanya, un Estat renovador, avançat, és a dir, un règim aguantat per l'adhesió de la majoria del país -i ja se sap que la majoria del país està composta pels pobres, pels modestos. L'única garantia que tenim per tirar endavant és que el Front Popular es mantingui ferm, cohesionat. Si els socialistes i els comunistes volen instal·lar-se pel seu compte, passant per damunt dels republicans d'esquerra, el feixisme tindrà lliure el camí. I ningú no es pensi que una nova dictadura de dretes seria una "juerga" andalusa com la de set anys del general de Jerez. Els exemples d'Itàlia i d'Alemanya conviden a la reflexió...”

(“La Publicitat”. “Consideracions, des de l’oasi”. 21-4-1936)

Àngel Guimerà

“Passaran més anys i Guimerà serà una figura familiar entre els vivents. I quan ja, temps a venir, la seva figura venerable s’hagi esborrat de la ment de les gents, la seva obra formidable perdurarà encara, viva i latent.... I quan, any darrera any hagin transcorregut uns segles més, al parlar de Guimerà, els homes remembraran un artista tot cor i tot passió que va escampar arreu del món, unit al seu, el nom de Catalunya, la bella pàtria a la que va estimar més que la seva pròpia vida.”

(“El Pla de Bages”. “Paraules”, 18-7-1925)




La Lliga

"Ha calgut que passessin trenta-cinc anys de la seva història perquè la Lliga es decidís a aliar-se amb els monàrquics enemics de Catalunya, ha calgut que el senyor Lerroux hagués passat pel bany de puresa de l'straperlo perquè el senyor Ramon d'Abadal el pogués estrènyer entre els seus braços. Tota la púrria, tots els immorals, tots els ascaris de la Dictadura que el Catalanisme, després de tants anys de lluita, havia aconseguit arraconar i reduir a la impotència, es revifen ara a l'escalf de la Lliga Catalana, gallegen, treuen el cap i es llancen desesperadament a la consecució d'una victòria que seria celebrada com a pròpia per "El Debate" i "ABC". El geni del senyor Cambó ha arribat a aquest punt de sensacional que un èxit de la Lliga en les pròximes eleccions seria interpretat pels diaris de tot el món com una derrota del Catalanisme".

(“La Publicitat”. “El Front d’Ordre”. 29-1-1936, tres setmanes abans de les eleccions a Corts del 16 de febrer)

“Cap catalanista que tingui noció de la seva dignitat de patriota no pot concedir el seu vot als enemics de la pàtria. Els catalanistes que, emmetzinats per la campanya electoral més baixa i més vergonyosa que s'hagi vist mai (menyspreable no pas per les qüestions de detall, sinó pel corrent profund de covardia i de traïció que la dirigeix), donin, en un moment d'obcecació, el seu vot al monstruós conglomerat de les dretes, si aquest, per un atzar, triomfés, plorarien més tard llàgrimes de sang i maleirien l'hora en què un partit que es diu català va convèncer-los de donar a sufragi als homes que volen ensorrar i, si poden, ensorraran les llibertats de Catalunya.

“M'adreço als catalanistes de tota la vida, a aquesta aristocràcia espiritual que ha retrobat l'ànima de la nostra terra, als catalanistes d'avui i de sempre, als que no han dubtat mai dels destins i de la grandesa de la pàtria. M'adreço a tots ells, i els demano: ¿Diumenge, per primera vegada en la vostra vida, votareu contra Catalunya?”

(“La Publicitat”. “Una pregunta als catalanistes”. 13-2-1936, tres dies abans de les eleccions a Corts del 16 de febrer)

“Aquests senyors es pensaven que es podien aliar amb Lerroux, Gil Robles i Goicoechea i no els havia de passar res. Es creien que es podia muntar una campanya electoral a base de renegar de totes les essències del catalanisme i no els havia de passar res. Es pensaven que es podia dir que era una qüestió de dignitat votar l'home de l'Straperlo i no els havia de passar res. Es pensaven que un país podia tenir el seu govern legítim a la presó, i no havia de passar res. Es creien que a la cadira del President Macià s'hi podien asseure els militars, els Pichs i Pons  i tota una reguitzella de governadors colonials, i no havia de passar res. Es pensaven, en fi, que perquè ells havien perdut tots els escrúpols, Catalunya havia perdut la vergonya.”

(“La Publicitat”. “Diumenge de victòria”. 18-2-1936, dos dies després de les eleccions a Corts)

Periodisme

“Si en el món hi ha alguna persona capaç de heure-se-les tranquil·lament amb un bisbe, un torero, un professor de grec, un ballarí negre, un escriptor famós, una reina de la bellesa, un ministre, un saltimbanqui o un general, sense entendre res de bisbes, ni amb toros, ni amb grec, ni amb coreografia, ni amb literatura, ni amb política, ni amb estratègia, aquesta persona, ja en poden estar segurs: és un repòrter.

El reportatge és això: parlar de tot sense entendre de res. Cal tenir, això sí, un estil una mica clar, una mica net, posseir una certa audàcia i al mateix temps no oblidar mai allà on comença la frontera del ridícul. Amb aquestes armes, o sigui amb una ignorància enciclopèdica ben administrada, el periodista pot anar per tot, encarar-se amb els homes i les coses i mirar de treure’n el suc necessari per tal de cuinar el menú que ha de servir als seus possibles lectors...”

“...El públic, en general, creu que les intervius són fetes perquè hom s'enteri del què pensa sobre tal cosa o tal altra, un cert personatge. El públic, no obstant, s'equivoca. És sorprenent, oi?, però és així. La interviu ha deixat d'ésser un element informatiu per a convertir-se en el forat per on s'escapa tota la inflació literaturesca continguda i torturada en les Redaccions. No cal estranyar-se, doncs, que el veritable protagonisme d'aquests reportatges sigui el periodista i no l'interviuat. Aquest no és res més que el pretext, l'ocasió perquè el cronista pugui desenrotllar les seves brillantíssimes qualitats. Sobre la historiada safata dels seus mèrits, el periodista hi ofereix quatre engrunes del que diu el personatge que ha anat a veure, el just perquè la gent s'adoni de la utilitat de la preciosa safata.”

(“Mirador”. “Confidències d’un repòrter”. 20-6-1929)

”No sóc policia ni la meva feina és empaitar criminals. Sóc un periodista que jutjo i comento els fets que l’actualitat m’ofereix. Sóc un periodista que, potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos amics se m'acostaren ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar cara. Potser els que es donen per al·ludits pels meus articles sabran si aquest advertiment és fonamentat. Per la meva banda, només he d'afegir que aquesta circumstància no m'ha de fer rectificar ni una ratlla dels meus comentaris d'ahir i d'abans d'ahir.”

(“La Publicitat”. “Resposta a la ‘Soli’”. 1-5-1936)

“Nosaltres, els periodistes, som una mena de gent que ens dediquem a l'observació del que passa en el món extern i després ho expliquem amb més o menys fidelitat. Intel·lectualment i econòmicament, som una gent que vivim al dia.

A vegades ens passa com aquell personatge d'Òscar Wilde al qual els arbres li tapaven el bosc. Manta vegada el detall ens trinxa la perspectiva; és per això, que en la classe dels periodistes, és difícil trobar-hi aquella qualitat superior, que hom troba entre filòsofs, historiadors, etc.”

(Conferència titulada “Confessions d’un periodista”, celebrada a Manresa, el 3-5-1936. Crònica del diari “El Dia” de l’endemà)

Pistolerisme

“Cal no enganyar-se: aquest focus criminal no ha desaparegut, és ben viu encara. Es diferencia dels problemes d'aquest aspecte que existeixen a tot el món en el fet que aquí les associacions de terroristes tenen l'originalitat de posseir òrgans en la premsa, de celebrar congressos i mítings amb permís de l'autoritat, de controlar vastos moviments de classe i de pactar i de discutir amb  els representats del Govern. I bé: això s'ha d'acabar. Està en joc la dignitat de la Catalunya autònoma. Si posem els feixistes fora de la llei, ¿com no hem de posar-hi aquest grup de criminals que des de fa tants anys no té altra missió que treballar per la destrucció i la ruïna de la nostra pàtria?”

(“La Publicitat”. “El crim d’ahir”. 29-4-1936)

“No sóc tan estúpid ni tan mala persona per haver ni tan solament imaginat mai una infàmia semblant. Els obrers, els treballadors, em mereixen tant de respecte com al qui més, i és perquè els respecto i els estimo que no se m'ha acudit mai fer-los servir de pretext per a la confusió i la baixa demagògia, com fa l'òrgan dels anarquistes.”

(“La Publicitat”. “Resposta a la ‘Soli’”. 1-5-1936)

“¿Ha de durar gaire aquesta burla tràgica? ¿Ha de durar gaire que els pistolers professionals s'aixopluguin en organitzacions tolerades per les autoritats, que disposin d'òrgans en la premsa, que es permeti fer públicament la propaganda d'una "ideologia" que no té altra missió que treballar pel crim i el desordre? ¿Fins quan la societat està condemnada a conviure amb aquest munt de folls i d'assassins?”

(“La Publicitat”. Un altre assassinat. 3-7-1936)

“És en nom de Catalunya, en nom del catalanisme que s'ha de portar endavant aquesta creuada cívica destinada a crear una atmosfera tan densa que faci impossible la vida de tots els enemics de la societat; tant els enemics directes, els que actuen amb la pistola o la bomba de mà, com els indirectes, però no per això menys perillosos, que s'amaguen dintre mateix de l'administració pública. Si no ho féssim així, si, en un moment d'ofuscació, no veiéssim que és el catalanisme i res més que el catalanisme el que ha de dir: Prou!, a la criminalitat organitzada, cometríem un error de conseqüències incalculables.”

(“La Publicitat”. “Que ningú no s’hi enganyi”. 5-7-1936)

“La sang de totes les víctimes, de les que hi ha hagut i de les que hi haurà, caurà damunt dels governants que, podent-ho fer, no tingueren el valor ni el patriotisme de posar terme a un estat de coses que constitueix la més gran vergonya del país.”

(“La Publicitat”. “Tristes veritats”. 8-7-1936)

“Suposo el lector assabentat dels meus articles sobre el terrorisme. Per tant, no val la pena d'insistir. No cal dir que mantinc fins a la darrera ratlla el que porto escrit fins ara. En resposta a tot això, la "Soli" diu que si no rectifico "m'obligaran a emmudir". Si no ho he entès malament, això és una amenaçada de mort. No conec altra sistema "d'obligar-me" a emmudir.”

(“La Publicitat”. “Amenaces de mort”. 9-7-1936)

“... Per això és urgent, urgentíssim que tothom s'adoni de la necessitat de posar en marxa un gran moviment patriòtic que, recollint la justificada indignació popular, obligui els governants a posar un terme a l'actuació i a la impunitat dels terroristes. La indecisió, la prudència, l'"habilitat", en moments com aquests, són més que inútils: són suïcides. Si no fem la gran neteja en nom del catalanisme, vindran uns altres i la faran en nom de l'anticatalanisme.”

(“La Publicitat”. “La gran neteja”. 12-7-1936)

Josep Pla

"Mo no som pas uns incondicionals d'En Pla, cal dir-ho. Déu ens en guardi de fer-nos solidaris d'ell, tot d'una peça. Li reconeixem els seus punts febles, que són bastants, però malgrat d'això, ens és precís de confessar que ens comptem entre el seu nucli d'admiradors. Al costat del Pla que trontolla, hi ha un altre Pla magnífic, formidable; aquest és el nostre. Cada dia és més arriscat de buscar homes perfectes i per això creiem que, malgrat tot, l'autor de "Coses Vistes", és un dels valors més importants amb què compta la literatura catalana.  En algunes de les seves coses,  Josep Pla agafa una grandesa que no hi ha ningú d'aquí que l'hagi igualat ni de bon tros. A ell li devem en gran part aquest aire de modernitat que caracteritza molta de la nostra producció actual; també li som creditors d'una de les reaccions més saludables que ha experimentat la literatura catalana. Per què, doncs, no hem de tenir-li tot això en compte? Per què aquesta tírria absoluta en contra d'ell?.

En parlar d'aquest cas, un nostre amic ha pronunciat el mot enveja. Seria gaire arriscat de trobar en aquesta paraula l'explicació de moltes coses?"

(“El Pla de Bages”. “Motius literaris”. 12-6-1926)

“Ara En Pla s'ha convertit en un terrible campió del sentit comú. Les seves arborades defenses de la Lliga i els seus homes em fan pensar en aquell saltimbanqui que per demostrar la seva adoració a la Verge feia tombarelles davant de l'altar. Diuen que la Verge s'ho va prendre molt bé. Seria interessant de saber si, per la seva banda, el senyor Duran i Ventosa fa igual.

A mi em sembla que no. La Lliga està basada sobre una visió molt seriosa del realisme, i no està gaire acostumada a les fantasies que els serveix En Pla. La Lliga diu, per exemple: dos i dos fan quatre. És perfecte. Però aleshores ve en Pla i per demostrar el mateix fa: dos, més un, més tres, més un, menys tres, són quatre. També és perfecte, però resulta una mica embolicat.”

(“La Rambla”. “El ‘Jongleur’ de la Lliga”. 7-7-1930)

Francesc Pujols

“...No cal pas que escrigui. Solament veient-lo i, sobretot, escoltant-lo, es veu que esteu davant d'un home d'excepció.”

“...ambiciós, desconcertant, estrafolari, Francesc Pujols és una glòria de Catalunya. Com a català, em sento orgullós que aquest home hagi nascut al meu país.”

(“La Publicitat”. “Francesc Pujols”. 31-3-1935)



República

"14 d'abril! Impossible de recollir en aquestes notes tota l'emoció profunda, tota la grandesa d'aquest dia inoblidable. Impossible de reflectir amb justesa l'espectacle meravellós de la ciutat en una jornada històrica de la proclamació de la República Catalana. Davant la magnitud emocional d'aquest moment cívic de la nostra vida, falla la ploma, falla la paraula. Impossible de resumir, de vertebrar una crònica periodística, tot el que han vist els nostres ulls, tot el que ha sentit els nostres cors... La Rambla! Com descriure l'espectacle emocionant d'aquesta Rambla meravellosa? En aquestes hores inoblidables hem sentit en la Rambla com vivia, com bategava, el cor de Catalunya. Entre l'orgia de moviment, de llum i de color, les banderes onejades al vent, com flames vives de llibertat".

(“Mirador”. “14 d’abril. Dietari d’un ciutadà”. 16-4-31)

“Sembla que els homes responsables no es volen adonar de la transcendència històrica dels moments que estem vivint. L'error començà ja el mateix 14 d'abril de 1931, però aleshores era mig perdonable, perquè la República agafà desprevingut tothom. El que ja no t´excusa és  el que ve succeint des del 16 de febrer. Els republicans tenien i tenen el deure de saber què volen. Però no n'hi ha prou amb les bones intencions: cal comptar amb la realitat.”

(“La Publicitat”. “L’error persistent”. 14-7-1936)



Santiago Rusiñol

L'actual generació literària ha estat injusta, molt injusta, amb l'autor d'"El Poble gris". Hem passat una època de trascendentalisme, amb savis que feien de literats i literats que feien de savis. Tant l'una cosa com l'altra, perfectament avorrides. I Russinyol, tingué la desgràcia de no ésser savi i, el que és pitjor, de no voler ser-ne. Això i les faltes d'ortografia, no li perdonaran mai els nostres intel·lectuals d'ara. Però, nosaltres, pel damunt de l'ortografia i de la cultura de laboratori, hi vèiem aquell esperit, aquella gràcia, aquella frescor que traspua per totes les escletxes la seva obra, i això ens entusiasmava i ens feia estimar-lo.

Russinyol és un mestre de l'art de saber riure. Ell ho ha vist tot, ho ha tastat tot, ha ficat el nas per tot arreu. I així el veiem donar la volta a Catalunya en carro -ara, aquesta feta hauria establert un rècord esportiu-, i emprendre un romiatge artístic a l'Argentina, i convertir-se en un sacerdot del Barri Llatí, i emocionar-se discretament davant de l'art escenogràfic de la bella Itàlia, i viatjar sempre, amunt i avall, amb l'aire d'un home eternament jove. Allí on n'hi ha hagut, ha pintat jardins, més enllà s'ha limitat a fer el plaga. I totes les situacions les ha resolt amb un acudit i de tot arreu n'ha tret un llibre, viu, salat i pintoresc, que era com una gaia finestra oberta sobre el paisatge. I tot això, amanit amb el bagatge d'anècdotes més formidable que hagi pogut presentar ningú. I mentrestant, ha fet drames, comèdies, novel·les, articles i contes. I tot arreu hi ha deixat l'empremta del seu humor inimitable. Unit al seu, Russinyol ha escampat pel món el nom de Catalunya.

(“El Pla de Bages”. “El meu gra d’arena”. 11-1-1926)



Josep Maria de Sagarra

“Cal convenir que Sagarra fa un teatre a la seva manera, una mica fora del temps i de l’espai. Però el públic no es cansa de veure’l i, sobretot, de sentir-lo. Alguna explicació deu tenir, tot això. Jo la cercaria –ja ho he dit altres vegades- en la meravella del llenguatge sagarrià, tan brillant, tan sòlid, tan saborós. Un llenguatge que, dalt l’escenari, s’aguanta sol, com aquells magnífics vestits de seda de les dames de l’antigor, que es mantenien drets encara que no portessin cap persona dintre”.

(“La Publicitat”. “¿Un home de teatre?”. 23-4-1935)

Josep Samitier

“Samitier, mig per convicció i mig per la força de les circumstàncies, ha estat alguna cosa més que un jugador excepcional. Durant els anys de la dictadura, quan fèiem política amb les sardanes, amb les traduccions de la Fundació Bernat Metge, amb el teatre, amb la pintura i amb el futbol, Samitier va ésser l'home que des d'un punt de vista popular va resumir als ulls d'Espanya tota una inquietud patriòtica que s'agitava i densificava sota la bota del general Barrera. Els que, de sempre o temporalment, heu estat aficionats al futbol, recordareu sens dubte aquelles heroiques sortides del F. C. Barcelona per terres del Nord, de Castella o d'Andalusia. Els jugadors blau-grana eren aleshores els destinats a recollir d'una manera directa tot l'odi i l'antipatia a Catalunya. Samitier, en la seva qualitat d'atleta genial, concentrava sobre la seva persona les ires i les patacades dels germans d'Ibèria. Venien, després, aquelles arribades apoteòsiques que ara ha ressuscitat la política republicana; els esportius, com ara els parlamentaris, també s'adreçaven a la multitud des dels balcons oficials de la Plaça de Sant Jaume i no parlaven pas gaire pitjor que els oradors actuals.

 “...Per damunt de la qüestió merament professional, el fet de l'acomiadament de Samitier i el seu trasllat a Madrid ofereix un interès social, ciutadà, que ja no té res a veure amb el futbol en particular ni l'esport en general. El fet és que la ciutat de Barcelona acaba de liquidar, per pròpia voluntat, una de  les seves figures més típiques, més característiques. Jo no sé si Samitier donava al camp de joc tot el rendiment que podia exigir-se-li; el que jo puc assegurar és que aquest xicot era una mena de monument vivent de la glòria del F. C. Barcelona. Era un artista, en l'accepció més pura de la paraula i tenia tota la gràcia i tots els defectes que cria el sol benèvol del nostre país.

Samitier, per una banda, i Zamora, per l'altra, van crear un estil, una escola personalíssima de bon futbol, una escola on de vegades es sacrificava a l'art i a la fantasia la sòlida i gris eficàcia. No hi ha cap necessitat de posar-se líric per dir que aquests dos jugadors inventaren de cap a peus una manera mediterrània de jugar al futbol.”

(“Mirador”. “Josep Samitier”. 19-1-1933)



Segona Guerra Mundial

"Anem de cara a una guerra, és inevitable, això pot ésser dintre un temps més o menys llarg. Aquesta guerra es farà en nom d'aquella misèria de què us parlava. A dues nacions pertoca defensar la civilització i són Anglaterra i França".

(Conferència titulada “Confessions d’un periodista”, celebrada a Manresa, el 3-5-1936. Crònica del diari “El Dia” de l’endemà)

Sis d’Octubre

“Solidaritat catalana! No tenim pas més remei que crear-la, tots i cadascú, si volem existir com a poble. Per damunt dels interessos immediats de l’estratègia electoral, els catalanistes de tots els camps, de totes les idees, hem d’establir aquest punt sagrat de convivència i de col·laboració. No tindríem perdó si la lliçó terrible del 6 d’Octubre no hagués servit per presentar nítidament la necessitat irrenunciable d’aquesta solidaritat que veus forasteres ja anuncien..”

(“La Publicitat”. “Solidaritat catalana”. 31-1-1935)

 “Cada dia es veu més clar que el 6 d'octubre no és una data decisiva, terminant, sinó un accident, catastròfic, això sí, però sols un accident, que quan sigui contemplat amb la perspectiva necessària apareixerà més clar i més lligat en la dramàtica ruta que mena els destins de Catalunya. És curiós de constatar que quatre mesos després del cataclisme més sorollós que registra el catalanisme des de la Renaixença, quan era de preveure un desencís general i una època trista de decepcions rondinaries, l'empenta patriòtica del nostre poble agafa una vivacitat i una força que amaga i asfixia la grossa satisfacció dels enemics, lliurats a l'orgia miserable de la seva fàcil victòria.”

(“La Publicitat”. “Política i esport”. 11-2-1935)

“Hem estat a punt de perdre-ho tot i no és cas de tornar-nos a posar en situació que la història es repeteixi. Seríem indignes de la victòria obtinguda si no sabíem administrar-la amb tota fermesa.”

(“La Publicitat”. “La nova política”. 19-2-1936)

Teatre

“Ara més que mai interessa a Catalunya que el seu teatre sigui una institució digna, forta i gloriosa. Nosaltres, a més del problema teatral que la crisi econòmica ha plantejat a tots els països, tenim un problema d'ordre patriòtic que hi va estretament lligat. És d'un interès vital per a la Catalunya renaixent disposar d'un element popular d'expansió cultural de la força i la magnitud que és el teatre. Durant molt anys, el sol fet d'escriure en català ha representat entre nosaltres una posició, una actitud, polítiques. Cal que els nostres escriptors no creguin que pel fet de tenir l'autonomia quedin excusats d'aquest deure. Ara més que mai, el catalanisme oficial representat per la Generalitat ha de tenir el suport d'una vasta obra cultural. No podem permetre que els ciutadans que votin per Catalunya vagin a les urnes xiulant el darrer aire de moda del mestre Alonso. Cal evitar que l'esbargiment o la mica del pa espiritual que representa el teatre de gran públic, la nostra gent hagi d'anar a cercar-lo en la literatura dels senyor Muñoz Seca i Jardiel Poncela. No. La nova Catalunya ha d'estar present a tot arreu: en les corporacions públiques, en el llibre, en el teatre, en les organitzacions esportives. Cal anar a la catalanització de tots els aspectes, de totes les activitats de la vida del país."

(“Mirador”. “Teatre i patriotisme”. 9-8-1934)