Avel·lí Artís-Gener (Tísner)

“En Planes va ser un periodista amb vocació d’escriptor. Probablement hauria fet teatre, novel·les i contes. Tenia tots els elements a favor per ser-ho: la influència de la literatura francesa, una ploma fàcil i brillant... Crec que hauria estat una mena de Gómez de la Serna català, però amb més qualitat pel que fa a l’enginy. El situaria en l’escola del Francesc Pujols o de l’Eugeni Xammar, més que no amb la de Pla, més geomètrica i precisa. Pel que fa al Planes-periodista haig de dir que era molt agut i enginyós amb les comparacions i amb la captació de les imatges. També crec que era excessivament frívol, raó per la qual no havia entrat en un periodisme més difícil: el de les idees i del pensament. Però aquesta frivolitat de l’etapa d’”El Be Negre”, que es rifava de mig Barcelona, la va superar amb els articles de “La Publicitat” tot seguint una línia molt equànime, seriosa i digna.”

(Converses amb Jordi Finestres, 1996-1997)


"Era una persona ordenada, pulcre, mètodica, presumida, molt senyoret, però amb l'agressivitat d'un carreter. Era molt divertit i enginyós, sobretot a El Be Negre, on li agradava fer bromes gruixudes. I tossut. Me'n recordo que els estius, anàvem, en Fontanals, ell i jo als Banys de Sant Sebastià a nedar. Però com que en Planes li feia por la piscina, es quedava a la zona infantil, on toques de peus a terra. Fins que un dia el vam empentar a la part on la piscina té més profunditat. I va surar, ja ho crec, que va surar!"

(Converses amb Jordi Finestres, 1996-1997)


“...era un somiador que desitjava que les coses canviessin a temps, que la Generalitat tingués prou força per a posar limitacions a aquells sindicats, perquè, de debò n’ignoràvem la potència... Alguna vegada en Planes s’havia queixat de ser una veu predicant al desert, que ningú no l’escoltava, ningú no li feia cas.”

(Entrevistat per Jordi Finestres a “El Temps”, 2-XII-1996)


“... en Josep Maria ha estat el meu company en nombroses empreses i aventures, des de nedar plegats a la Barceloneta (ell no en sabia, era home de terra endins) fins a l’Hospital Clínic, on el vaig identificar entre la sinistra estesa de cossos humans, tots ells autors del gros delicte de discrepar ideològicament d’aquells eixelebrats marrecs que ja s’havien fet grans abans de crèixer”

(Josep Maria Planes (1907-1936). Memòria d’un periodista assassinat. Barcelona, 1998)


“Únicament dos periodistes barcelonins, en Josep Maria Planes i Martí des de La Publicitat i jo des de La Rambla, afirmàvem, a partir del dia 29 d'abril, que l'assassinat dels germans Badia havia estat obra de gent del sindicat de Transports de la CNT, estatjat a la Rambla de Santa Mònica. Havíem publicat reiteradament que l'acció havia estat acordada i perfilada en reunions d'aquell sindicat, totalment dominat per la FAI, efectuades al seu local.

Desconeixia les fonts d'informació d'en Planes, de la mateixa manera que ell ignorava les meves, i això pot semblar estrany malgrat la seva total veracitat, puix que entre ambdós hi havia una robusta relació d'amics i col·legues, a La Publicitat i a El Be Negre. Summament discrets, mai no havíem bescanviat l'origen de les nostres notícies per tal de no comprometre els respectius informants: sabíem que teníem teies enceses entre les mans..."

(Avel·lí Artís Gener, Tísner. Viure i veure (I), pàg. 40. Barcelona, 1989)


"... de debò, en Planes no es va autoimmolar pels germans Badia. He reflexionat sobre aquella actitud que ens feia rebutjar intromissions encara que fos amb l'acceptació d'un lleuger tribut d'incongruència. No defensàvem un cap de policia que feia d'això, de cap de policia, amb tota la servitud que la feina exigeix, sinó un ciutadà català que era assassinat per uns forasters. Així, amb aquesta simplicitat! En aquella fracció de segon, abans que no li desfessin el parietal esquerre amb trets de pistola disparats a boca de canó, l'escriptor manresà Josep Maria Planes i Martí devia entendre fins a quin punt era absurda la causa per la qual perdia una vida encara no viscuda, llavors que amb prou feines ranejava amb els trenta anys."

(Avel·lí Artís Gener, Tísner. Viure i veure (I), pàg. 44. Barcelona, 1989)




Miquel Berga

“...Era el 16 de juny del 36, quatre setmanes abans de l’esclat d’aquella guerra que se'ns va endur tantes coses: les institucions pròpies, les il·lusions de canvi, la prosa periodística de gent com Josep Maria Planes. El jove periodista, mal vist pels de la FAI per reportatges que havia publicat sobre el pistolerisme, fou eliminat poc després de començada la guerra. Tenia 29 anys. La recentment aprovada llei de la memòria històrica hauria d’obligar, potser, a llegir les cròniques ciclistes de Planes, per copsar, sense estridències, la magnitud de la tragèdia.”

(“El Punt”. Tragèdies. 21-10-2007)




Josep Maria Cadena

"Josep Maria Planes murió -le mataron- sin haber demostrado todo lo que valía. No pudo madurar ni como escritor ni como periodista. Fue una estrella que, tras rápida ascensión con el brillo violento de todo lo nuevo, se apagó bruscamente, acribillada a balazos en la Rabassada. Sin embargo, pese a lo fugaz de su paso, dejó estela. No llegó a dominar con maestría y profundidad la profesión que había elegido, pero demostró originalidad con todo lo que hizo y por ello tan sólo merece ser recordado... Su nombre ha de identificarse siempre con el periodismo, en el que hubiera hecho cosas excelentes"

("Diario de Barcelona". “Josep Maria Planes, director de “El Be Negre”. 4-10-1970)




Xevi Camprubí

“Un dels periodistes que, a través de publicacions com “Imatges”, “El Be Negre” o “La Publicitat”, més va contribuir a modernitzar la professió. Quan va ser assassinat, el periodisme crític i compromès dels anys trenta va perdre un dels seus puntals.”

(“El Temps”, 30-1-2007)




Carles Capdevila

“Com l’any passat, el nostre company JOSEP MARIA PLANES seguirà la Volta a Catalunya. Hom recordarà l’èxit que obtingueren les seves cròniques en la Volta passada. Planes farà viure  una vegada més davant els ulls dels lectors els episodis de la prova més interessant del ciclisme català, el decorat natural que l’emmarca, les multituds que s’hi interessen. La seva sensibilitat d’escriptor, la naturalitat amb què enfoca els seus temes, el seu esperit comprensiu i el sentit profundament humà que determinaren l’any passat una vibració inèdita en els lectors habituals de cròniques esportives, són una garantia suficient per esperar que el nostre company ens donarà, a través dels seus articles, una visió sempre original i exacta de la cursa que té la virtut d’interessar i de commoure tot Catalunya.”

(“La Publicitat”, 12-6-1936)




Josep Maria Casasús

"Planes, catalanista i republicà, entusiasta i inquiet, fou, potser, la primera víctima mortal d'aquesta modalitat de periodisme d'investigació.

(“El periodisme a Catalunya”. Barcelona, 1988)


"La modernitat de la prosa periodística de Planes, funcional, lleugera i alhora atractiva i intencionada, lligava amb tot un clima professional de renovació profunda en la premsa catalana del seu temps"

("Cultura", juny del 1990)


Tenia "una sensibilitat innata per copsar el sentit de l'actualitat"

("Cultura", juny del 1990)


“Els comentaris de denúncia que Planas va publicar a “La Publicitat” en contra de la violència indiscriminada de la FAI, sobretot a partir de l’assassinat dels germans Badia, l’havien condemnat a mort. Planas, demòcrata i republicà, entusiasta i inquiet, fou, potser la primera víctima mortal d’aquesta modalitat de periodisme.

Josep Maria Planas era, doncs, en el moment de morir, una de les grans esperances del periodisme català... Era un reporter actiu, obert, polifacètic, modern en el sentit professional del terme. Sabia escriure sobre la vida nocturna i sobre els “cabarets” de Barcelona, i ensems sabia investigar la mort dels germans Badia. Els seus reportatges eren alhora àgils, aprofundits i ponderats. El seu estil solia presentar, en determinats escrits, una amable i inte·ligent ironia, i palesava que estava dotat d’un afinat sentit satíric. Era un professional original i documentat.

D’haver viscut més anys, i si hagués superat la persecució que hauria sofert a la postguerra com a catalanista i esquerrà, seria avui, sens dubte, un mestre de la renovació professional del periodisme.”

(Periodística catalana comparada. Barcelona, 1993)


“Planas fou un jove deixeble de Josep Maria de Sagarra (1894-1961) en l’estil imatjat, colorista, i en el tarannà de noctàmbul i epicuri, però també de Carles Soldevila (1892-1967), pel que feia al seu esperit cosmopolita i al seu gust elegant per les novetats...”

(Periodística catalana comparada. Barcelona, 1993)




Valentí Castanys

"En Josep Maria Planes era manresà. Vingué a Barcelona molt jove, però es pot dir que ja vingué ensenyat. En Planes tenia una seguretat i un aplom que molts prohoms de l'Acadèmia de Ciències no han assolit als vuitanta anys. Amb qui primer va intimar fou amb en Josep Maria de Sagarra. El diàleg amb el gran poeta català fou molt profitós a en Planes."

(La Memòria es diverteix. Mig segle de records)




Manuel Cruells

“Fou un home catalaníssim que defensava una legalitat. Fou un home conseqüent que morí per defensar els seus ideals. Fou al capdavall un home. Que en temps passats i presents moltes vegades no es troba.”

(“Diari de Catalunya”. “Elogi de Josep Maria Planes”. 25-8-1937)




Manuel Cuyàs

"Tothom hauria de conèixer l'obra de Josep M. Planes, el periodista nascut a Manresa l'any 1907 que després de deixar escrites i publicades unes cròniques de joventut que feien prometre el bo i el millor del periodisme català i europeu va ser mort per la FAI al principi de la guerra, quan tenia 29 anys...

Els periodistes i els estudiants de periodisme haurien de ser els primers a treure's de les mans l'obra de Planes, que ara de mica en mica es va publicant en llibres. Les seves cròniques sobre la vida nocturna de Barcelona, sobre el pistolerisme i -ara- sobre l'esport català dels anys vint i trenta són d'aquelles que fan venir afició d'escriure, són de les que fan agafar el bolígraf o l'ordinador i no deixar-los anar fins que han quedat sense tinta i sense memòria ni disc dur..."

(“El Punt”. “El fang i la pols”. 24-10-2007)




Sergi Dòria

 “De formació autodidacta i afrancesada, és extravertit i sagaç. Li agrada la tertúlia, escoltar i treure conclusions, destil·lades amb una ironia poc habitual a la seva edat.”

(Imatges 1930. Barcelonins i moderns. Barcelona, 2004)


“Emblema de la generació que demana el relleu, Planes traspua una sensibilitat nodrida pel cinema, la fotografia, l’esport i l’aviació”

(Imatges 1930. Barcelonins i moderns. Barcelona, 2004)


“Crec que Planes hauria tingut la brillantor i el mestratge de Sagarra, així com la murrieria i la ironia de Josep Pla. Ho tenia tot per triomfar en el periodisme”

(Imatges 1930. Barcelonins i moderns. Barcelona, 2004)




Francesc Farreras i Duran

“Em recordo molt de Josep Maria, que no vaig ésser a temps de salvar. Ell no volia sortir sense fons llargs; temia que després el deixessin a París penjat i a mi En Martí Esteve em deia que no podia donar més del que donava de moment. Quan em varen dir que l’havien vist abocat en un balcó de més amunt de la Travessera, vaig córrer per a fer-lo marxar o fer-lo canviar de lloc, però ja fou tard. Havia fet la primera ressenya de futbol amb mi; després m’ajudà al diari i demostrà el que valia i volà sol en ple èxit. Jo me l’estimava molt i ningú sap com vaig sentir la terrible injustícia irreparable que els folls de la FAI feren amb ell.”

(Carta a Joan Planas i Martí, germà de Josep Maria, 22-1-1971. Arxiu Nacional de Catalunya)


“El que ningú sap és que a part del bagatge que Josep Maria duia a dins (que era molt i el principal) els primers reportatges de fubtol a “El Pla” temia a escriure’ls (encara anava amb calces curtes) i me’ls explicava i jo els escrivia. Llavors aprengué la lliçó que un dia em va donar Ignasi Armengou: ‘No t’hi pensis: escriu com si parlessis”

(Carta a Joan Planas i Martí, germà de Josep Maria, 26-7-1973. Arxiu Nacional de Catalunya)




Jordi Finestres

“La personalitat del Planes adolescent és la mateixa que l’acompanyarà fins al darrer dia de la seva vida. Persona extrovertida, bromista, xerraire i inquieta...”

(Josep Maria Planes (1907-1936). Memòria d’un periodista assassinat. Barcelona, 1998)


"Diversos treballs de periodística catalana classifiquen Josep M. Planes en la nòmina dels anomenats 'periodistes mundans' -definició de Josep Pla- o 'periodistes decoratius', en paraules del mateix Planes. Seria el que ara denominaríem "periodisme de societat", gènere que el manresà va conrear des que va posar els peus a Barcelona. L'autèntica essència del periodista Planes la trobem entre la boira noctàmbula d'un cabaret o a les terrasses d'un cafè de la ciutat. Planes fou un examinador excel·lent del moviment social de la Barcelona d'entreguerres, contextualitzada en un període d'explosió social de modes socials i de nous gustos importats de fora: esports, jazz, cabaret, music-hall, còctels...”

(Josep Maria Planes (1907-1936). Memòria d’un periodista assassinat. Barcelona, 1998)


“... Això és precisament el que Josep M. Planes va realitzar en alguns dels seus escrits: copsar la realitat, defugir de la ficció i narrar-la d’una manera divertida, desenfadada, potser amb la idea de connectar més ràpidament amb el lector. Molts dels reportatges d’en Planes són “sobrerrealistes”, concepte que s’escapava de l’acadèmica prosa periodística clàssica, i entroncava amb el periodisme modern dels anys trenta.”

(Josep Maria Planes (1907-1936). Memòria d’un periodista assassinat. Barcelona, 1998)


"La inesperada mort de Josep M. Planes simbolitza la desaparició d'una època daurada del periodisme català, fatalment trencada després de la guerra. La confusió d’aquell turbulent 1936, el llarg i cruent conflicte bèl·lic i els quaranta anys de dictadura franquista, han afavorit la gestació de l’oblit col·lectiu d’un dels partíceps de les millors pàgines de la nostra periodística. Pel record ha de quedar l’obra d’un periodista polifacètic, el millor que ha donat la ciutat de Manresa i un dels més brillants i originals de Catalunya."

(Josep Maria Planes (1907-1936). Memòria d’un periodista assassinat. Barcelona, 1998)


“Si no hagués estat assassinat seria un dels grans noms de les nostres lletres”.

(“Memorial Planes”, III Congrés de Periodistes Catalans. Barcelona, 1996)


“Recuperar la memòria de Planes és recuperar també una manera de fer periodisme. És un llegat massa important com per deixar-lo passar per alt. I quan em refereixo a Planes, englobo una sèrie de grans periodistes i escriptors la memòria dels quals sembla haver-se perdut fa seixanta anys”.

(“Memorial Planes”, III Congrés de Periodistes Catalans. Barcelona, 1996)

Lluís Foix

"El centenario de su nacimiento ha sido recordado casi de pasada estos días. Aquellos trágicos tiempos quedan ahora muy lejanos a pesar de que se acaba de aprobar la ley del Memorial Democrático. Sería injusto que la memoria de aquel periodista comprometido con la veracidad de los hechos no fuera objeto de un recuerdo muy especial".

(“La Vanguardia”, “Planes, liberal y cosmopolita”, 8-11-2007)




Marcel·lí Font (*)

"Discrepava amb ell ideològicament, però m’unia amb Josep Maria Planes una estreta amistat. Ell militava en els rengles d’Acció Catalana i jo sempre he militat dintre el camp socialista. Era manresà, un bon manresà, d'un esperit obert i liberal que havia estat sempre al servei de Catalunya i de la República. Vingué el 19 de juliol i Josep M. Planes, que fou qui havia parlat clarament contra els precursors dels incontrolats, queia víctima per sempre més sota el plom d’uns assassins i d’uns criminals que van confondre la Revolució amb el pitllatge i el robatori desenfrenat.

No el van assassinar per feixista ni per reaccionari. Potser la seva fe esquerrista i el fervent desig que la República fos allò que havia d’ésser van ésser la causa principal que l’amic Planes fos una víctima escollida immolada a la causa de la llibertat, precisament per aquells que en tot moment parlen de la llibertat encara que facin tot el contrari."

("UGT", 24-8-1937)

(*) Marcel·lí Font era un dirigent de la UGT i del PSUC de Manresa Era també director del diari manresà “UGT”




Carles Geli

“Sagarra va tenir un alumne avantatjat, Planes, que va posar un xic més de pólvora a les metàfores i va pujar la intensitat del color de les cròniques esportives i socials. El gris de la seriositat el va deixar pels seus treballs pioners de periodisme d’investigació sobre el moviment anarquista a Catalunya, que van ser la causa del seu assassinat a l’Arrabassada l’agost de 1936. Amb la seva mort i, tres anys després, la de Catalunya, desapareixia una empenta, una tradició i una manera moderna d’entendre el periodisme que amb prou feines ara s’està recuperant. Un pas imprescindible per assumir-lo i, si es pot, igualar-lo”.

(“Trípodos”, núm. 20. Barcelona, 2007)




Domènec Guansé

“Josep Maria Planes és, entre nosaltres, un dels autors –un dels pocs autors nostres- que treballa més damunt de l’esperit viu de la nostra època...”

En l’obra de Planes hi ha tota la pasta d’un home de teatre que sens dubte esdevindrà molt hàbil”

(“La Publicitat”. “Novetats: Qui l’ha vist i qui el veu!”)




Julià Guillamon

“A partir de la admiración incondicional que sentía por Josep Maria de Sagarra, Josep M. Planes creó un estilo propio, muy contundente, que le permitía arremeter contra el alcalde Pich i Pon por una patética cabalgata de conmemoración de la República o ironizar sobre las exiguas mesas de la Horchatería Valenciana.”

(“La Vanguardia”, 14-6-2001)


¡Qué bien escribe Planes! La calle del Cid, bajo la luz roja del cartel luminoso que anuncia un cabaret, las sombras coloreadas de las prostitutas y los invertidos y, en el interior, los clientes “embolicats amb el cotó fluix de la boira del tabac ros.”

(“La Vanguardia”, 14-6-2001)




Jaume Guillaumet

"Periodista jove: què hauria pogut donar de si en la seva maduresa professional? En tot cas, la seva obra de joventut, i no únicament les circumstàncies de la seva mort, ja li ha fet un lloc a la història del periodisme català".

("Memorial Planes" III Congrés de Periodistes Catalans. Barcelona, 30-11-96)




Josep Maria Huertas Claveria

“Una de les raons del prestigi de Mirador van ser els esplèndids reportatges sobre la nit a Barcelona que va arreplegar aquest periodista superlatiu al seu únic llibre, Nits de Barcelona. Imaginatiu, dotat d’una capacitat d’observació i d’una ploma brillant, Planes va començar als diaris de la seva ciutat, El Pla de Bages i El Dia...”

(Mirador, la Catalunya impossible. Barcelona, 2000)




Amadeu Hurtado

“El dissabte 18 de juliol va transcórrer normal a Barcelona almenys per als qui vivíem apartats de les coses de la política... Estàvem entretinguts en aquesta senzilla escena de família quan vam sentir el timbre del telèfon. Era el nostre amic el jove periodista Josep Mª Planes que, amb la veu alterada per una forta emoció, com si pressentís la tragèdia personal que havia de costar-li la vida poques setmanes després, ens comunicava que per la ràdio se sentien les declaracions del Govern d'haver-se aixecat a tot Espanya una vasta insurrecció militar i les exitacions que adreçava el poble a prendre les armes per defensar la República. L'amic Planes, que havia sostingut una llarga campanya de premsa contra els atemptats de tota mena d'aquella època, temia una situació que pogués fer-lo víctima d'algun odi personal, i mostrant-se molt inquiet malgrat totes les reflexions de serenitat, es va acomiadar de nosaltres sense que penséssim que era desgraciadament per sempre, ja que no l'havíem de sentir ni de veure mai més."

(Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps, 1931-1936. Esplugues de Llobregat, 1967)




Rossend Llates

“...un periodista formidable i dotat d’un humorisme que lligava molt amb mi.”

(Ésser català no és gens fàcil. 1931-1936. Barcelona, 1971)


“Josep Mª Planes, intel·ligent i fred, m’era impossible de veure’l víctima de cap autoentabanament polític ni patriòtic; però veia clar que cercava un camí, una drecera, per a avançar en una carrera política. Tenia totes les qualitats per a fer-la i no li mancava ambició, ans ben al contrari i justificadament; només tenia una “contra”: no era eloqüent, ni poc ni mica. Davant un públic restava palplantat, ert com un glaç i eixut com un llumí abans d’encendre’s.”

(Ésser català no és gens fàcil. 1931-1936. Barcelona, 1971)




Josep Martínez de Foix

"Tenia vint-i-vuit anys i la seva vàlua era no ja una promesa sinó una esplèndida realitat de la qual podia esperar-se molt"

(“Avui”. “Josep Maria Planas”. 6-9-1986)




Xavier Moret

“... en aquells anys convulsos no era fàcil practicar el mite periodístic de l’objectivitat. Quan es mata pels carrers, toca posicionar-se i fer un periodisme d’investigació ben fet. Això és que li devem a Josep Maria Planes”

(“El País”, 4-7-2002)




Queco Novell

“Planes era un mestre a l’hora d’agafar la classe política i passar-la per l’adreçador”

(“Sàpiens”, 2007)




Miquel Pairolí

“Sovint no tenim present –potser perquè es desconeix- que el periodisme català dels anys trenta va aconseguir formular una llengua molt apta, directa, flexible, útil per a tot, per dir el que fos. La prosa de Planes n’és una mostra, com d’altres n’hi ha, perdudes en hemeroteques o en llibres oblidats. Planes escriu un català alhora elegant i popular, literari i assequible, gens bufat, entenedor i amb el rínxol esteticista que pertoca al gènere que fa. És un català admirable.”

(“Presència”, 20-26/7/2001)




Jaume Passarell

“Primer, redactor de L’Esport Català, croniqueur a La Noche després, i redactor d’informacions pintoresques, de teatre i “ecoista” a Mirador. Actualment, redactor de La Rambla, de La Publicitat i gairebé director d’Imatges.

Tot això aconseguit als vint-i-tres anys, l’endemà mateix d’haver arribat de Manresa, i abans, molt abans, d’anar a deixar les maletes a la dispesa. És tot un rècord”

(Cent ninots i una mica de literatura. Barcelona, 1930)


“En Planes és un home que no enraona gaire. Però En Sagarra, en canvi, parla pels colzes; i la seva conversa, picant, enginyosa i àgil, és plena de substància. Naturalment, es van fer amics. En Sagarra i En Planes van de bracet tot el dia, prenen l’aperititu plegats al “Colón” tots els vespres, i surten plegats de nit. L’un, Sagarra, té necessitat de parlar i li cal un escoltador. En Planes en fa de molt bona gana.”

(Cent ninots i una mica de literatura. Barcelona, 1930)


"En Josep Maria Planes hi tocava moltes tecles, al diari. Amb preferència, però, els comentaris i els reportatges d’actualitat, que eren el seu fort. Descabdellats amb un estil directe i viu. I sense enfarfecs de cap mena. En tant que periodista, fou, en aquell temps, un dels millors de Barcelona. I entre els reportatges, especialment una sèrie sobre les activitats pinxesques de la F.A.I., que varen fer sensació"

(“La Publicitat”, diari català. Barcelona, 1971)


“El fet va ésser que els energúmens anònims de la dita revolució el varen liquidar, com havien fet ja abans i feren després amb tants d’altres perquè, segons ells, el trasbals que havia de capgirar el món i convertir-lo en una Arcàdia paradisíaca havia d’ésser implantat a trets.”

(“La Publicitat”, diari català. Barcelona, 1971)




Josep Pla

"[a la penya de l'Ateneu] un dia aparegué Josep Maria Planas, manresà, gran admirador del poeta [Sagarra] (...) Xicot simpàtic, amb una gran curiositat per la vida i un aspecte joveníssim i rialler admirable, fou molt accessible i, havent conviscut amb en Sagarra, els anys del seu més relleu, hi aprengué molt i superà l'etapa de la primarietat dels seus inicis amb gran facilitat"

(Prosperitat i rauxa de Catalunya. Barcelona, 1977)




Joan Planas i Martí

“Josep Maria va tenir una vida curta, frustrada molt abans d’atènyer el període de plenitud. Era d’una intel·ligència privilegiada, llest, optimista, simpàtic, un si és no és mofeta, que no molestava, i dotat d’una desimboltura que li obria totes les portes. Ara, com a estudiant, fou una calamitat. Els llibres oficials li feien materialment fàstic... El fet és que sense dir res a ningú, va deixar córrer els estudis oficials, i va concentrar-se amb delit a llegir, a cremar-se les celles estudiant literatura clàssica i moderna, que és la feina que més li agradava de fer. Com a fruit d’aquestes lectures, que païa perfectament, es va fer una sòlida cultura, base des d’on es va llançar a les activitats periodístiques i literàries que ompliren la seva vida”

(Les Planes de Sant Mateu. Una casa pairal)


“Fou Josep Maria un xicot que arribà a Barcelona amb les mans a la butxaca, sense padrins ni coneixences, i que en poc temps es va guanyar un dels llocs més sobresortints dins del periodisme català”.

(Les Planes de Sant Mateu. Una casa pairal)




Vicenç Prat

“Aquell estiu [del 1933], Josep Maria Planes parlà al Centre de Dependents d’una qüestió ben espinosa, i solament al seu esperit festiu pot imputar-se que en sortís airós. Per primera vegada, parlava públicament dels contactes entre el gangsterisme nat i l’anarquisme específic, i digué que, si bé reconeixia que ésser anarquista no volia pas dir que s’era delinqüent, trobava paradoxal i perillosíssim que tots els criminals i atracadors s’hi emparessin impunement, sense ésser desmentits, confessant que actuaven en nom dels principis llibertaris. Contà anècdotes molt delicades i algú de la sala va arrufar el nas. El tema havia sortit del tabú i sentírem un calfred a l’espinada.”

(Memòries de Vicenç Prat i Brunet (1902-1957). Manresa, 2002)




“La Publicitat”

"Escriptor meritíssim, home de cor i catalanista autèntic, va deixar un buit difícil d’emplenar en els rengles de la literatura i del periodisme"

(“En l’aniversari de la mort de Josep Maria Planes”. 24-8-1937)


"...fou perseguit per catalanista i per catalanista va morir"

(24-8-1937)




“Regió7”

“”Tot i la seva joventut –va morir quan encara no havia arribat a la trentena-, Josep Maria Planes va conrear de forma reexida pràcticament tots els gèneres periodístics, des de la informació política fins a l’esportiva, passant pel reportatge d’investigació, el comentari satíric i les cròniques de societat. Juntament amb noms com Josep Pla, Eugeni Xammar, Josep Maria de Sagarra, Tísner i Gaziel, va ser protagonista d’una autèntica edat d’or del periodisme català, malauradament trencada per la guerra civil i la posterior derrota de la República”

(Editorial, 8-9-2002)




Joaquim Roglan

“Si expliquem, expliquem-ho tot, i més com a periodistes. Els anarquistes varen matar, per exemple, a periodistes. El Josep Maria Planes va ser el primer periodista mort en acció per explicar les coses que passaven a l’Arrabassada. Aquí tothom ha matat, uns i altres, i si hem de fer la ruta de l’anarquisme, expliquem-la tota, no només parts.”

(comunicació21.com)




Joan de Sagarra

“La obra periodística de Planes, desde que llegó de su Manresa natal a Barcelona hasta que los faïeros, en agosto de 1936, le dispararon siete balazos en la cabeza, en la carretera de la Arrabassada, dura unos 10 años. ¡Y qué 10 años! Planes, el autodidacto Planes, según el libro memorable y necesario del joven Finestres, hace, entre otras cosas, que Barcelona conociera, por poco tiempo –hélas!-, la versión catalana del Vu francés –Imatges, en 1930- que lanzara en París, en 1924, Lucien Vogel; hace que el periodismo de investigación conozca a los sin trabajo de finales de los veinte y al gansterismo barcelonés de aquellos mismos años. Crea, de hecho, el periodismo de investigación –Planes es nuestro Albert Londres manresano, muy por encima de los clichés de un Carco o de un Montherlant; y es también el gran cronista de las noches de la Barcelona de 1929, año de la Exposición Universal: Les nits de Barcelona (Llibreria Catalònia, 1931). Y es, ojo, el joven, jovencísimo director de El be negre, semanario satírico. ¿Quien da más?”

(“El País”, 3-5-1998)


“¿Por qué una plaza Jean Genet cuando todavía no la tiene Josep Maria Planes, el autor de Les nits de Barcelona?”

(“El País”, 3-5-1998)




Carles Sentís

“l'ampli ventall de la seva obra és propi d'un gran periodista; perquè un periodista, dit substantivament, és una persona que agafa una gamma molt ampla de temes i situacions segons el dictat de l'ambient o de l'actualitat”

(Conversa amb Jordi Finestres, 1996)




Lluís Solà i Dachs

"la seva memòria quedarà sempre com la d'un periodista d'empenta al qual van tallar la vida quan anava a donar el millor d'ell mateix"

(El Be Negre. Setmanari satíric. Volum II. Barcelona, 1977)




Josep Maria Sòria

“Que la Guerra Civil supuso un corte traumático para el periodismo catalán es algo sabido. Pero el asesinato de Planes muestra que el franquismo no fue el único responsable de ese trauma, porque significaba la muerte de una manera de hacer periodismo, moderna e independiente, que nos acercaba a los modos europeos. “Mirador” fue el portaestandarte de aquella experiencia.”

(“La Vanguardia”, 5-3-2001)


“Izquierdista moderado y catalanista, votante de Acció Catalana, Josep M. Planes era, sobre todo, un espíritu independiente y libre.”

(“La Vanguardia”, 5-3-2001)




Rafel Tasis

"Si l’arma que l’occí l’hagués estalviat, Josep Maria Planes hauria posat la seva ploma i el seu braç al servei de Catalunya i de l’antifeixisme. No fugí, i caigué en la batalla, que sovint feia víctimes entre germans d’un mateix camp. Al cap d'un any de la seva mort, la seva figura enyorada pren l'autèntic caràcter d'un lluitador antifeixista i d'un servent heroic de la intel·ligència."

("La Publicitat", 25-8-1937)




Rafael Vallbona

“Josep Maria Planes, fue el primer mártir del periodismo catalán. Precursor del periodismo de investigación, articulista multifacético, hombre valiente y de fuertes convicciones catalanistas y democráticas, en 1934 Planes publicó en La Publicitat una serie de artículos sobre las tramas de la delincuencia disfrazada de ideología de los grupos pistoleros anarquistas que le costaron la vida en 1936 a manos de una de estas bandas.”

(“El Mundo”, 5-3-2002)


“La memoria de Planes sigue hoy viva para los periodistas que, entre tantos intereses e información teledirigida, siguen pensando en que su oficio consiste en explicar aquello que ven y según ellos lo entienden.

(“El Mundo”, 5-3-2002)



Enric Vila

“... qui llegeixi Josep Maria Planes, per exemple –què dimoni hi feia a les hemeroteques?!- veurà que l’espurneig desacomplexat que esquitxa la seva prosa, com en el cas de molts altres col·legues seus, no és només cosa de l’apassionament de l’època. El saludable atreviment que transpiren les cròniques que va recollir a Nits de Barcelona... es fonamenta en l’explotació d’una independència lingüística que dóna personalitat a la mirada i vida a la realitat que fa aparèixer”

(“Avui”, 13-9-2001)


“... Poc després el Parlament debat l’actuació de la Generalitat el Sis d’Octubre. De Badia, se’n diu poca cosa. La Generalitat i la policia acusen la ultradreta. Però els assassins [dels germans Badia] són els anarquistes, tothom ho sap. Un dels pocs a denunciar-los és Josep Maria Planes: “Sóc un periodista que escriu el que el 90 per cent dels catalans pensen i no s’atreveixen a dir”. Aquesta gosadia la pagarà amb la mort durant el carnaval revolucionari de 1936. Planes era una de les grans promeses de la literatura catalana i el seu assassinat, a 29 anys, va venir a certificar l’ensorrament del vell somni de la Catalunya catalana, civilitzada, i amb una cultura pròpia com Déu mana. A la FAI i a Justo Bueno, l’home que va prémer el gallet, tot això li relliscava. Per cert que era el mateix que havia pelat Badia.”

(Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. Barcelona, 2006)




Eugeni Xammar

“A Ginebra, a l’Hotel Richemont, que no era encara l’establiment de gran luxe esdevingut després, i a la cerveseria Barbaria, m’hi esperava, enviat especial de La Publicitat, el periodista manresà Josep Maria Planes, jove i ja eminent figura de les lletres i del periodisme català. Josep Maria Planes hauria fet forat a la vida pública de Catalunya si començada la guerra civil espanyola una “patrulla de control” no l’hagués salvatgement assassinat en el seu amagatall.”

(Seixanta anys d’anar pel món. Barcelona, 1974)


“... plorava la mort d’una persona que, tant la meva dona com jo, estimàvem com un afillat i que era ni més ni menys que Josep Maria Planes.”

(Seixanta anys d’anar pel món. Barcelona, 1974)